08 de novembre 2008

una setmana

set dies, 168 hores, 10.080 minuts...
us regalo aquesta música per sentir, no només per escoltar... no us la perdeu, és una joia que omple el cor d'alegria i sentiment...
(pareu el reproductor si voleu disfrutar d'aquest my sweet lord únic)
a baix, un bocí del text que vaig escriure i llegir per ell)



Ara estem més sols, i has de saber,
que res ha canviat, aparentment,
des que ens vas deixar.
La pluja ha anat caient
i els arbres perden vida.
Goig dels arbres, que retornaran
amb fulles noves l’any que ve.
Però ens falten els teus ulls,
que ja no veuran cap més primavera.
Ens sentim un xic més sols,
per molt que ens diguin
que ens queden els records.
Però els records no s’abracen,
no responen, no somriuen...
...
encara que algú inventés,
per dies com aquests totes les esperances.
qui diu que més enllà seràs feliç?
i com sabrem si no et sents sol?
...
I ara ens dolen tots els petons que no et vam fer,
i masteguem rabiüts les paraules que no et vam dir,
i el temps que feia que no et deiem t’estimo,
i refaríem els moments que no vam poder
o no vam saber compartir
...
De poc ens serviran tantes paraules.
Sabem el que hem perdut, i no hem pogut fer trampes al destí,
els nostres crits sords amb tot el sentiment que et deien,
-papa, aguanta, ferm- no ens han servit.
Ara ets només silenci, silenci, silenci...
com si ja fes molt temps que no et sentim
i això era tan sols abans d'ahir...

27 comentaris:

Cesc ha dit...

De vegades el món continua pero tu fas una pausa, han canviat coses en tu, en el teu espai la teva gent el què tu estimes, resta amb tu, que n'és de dura la vida... i quantes llàgrimes guardem i traiem... una abraçada molt i molt forta Zel.

novesflors ha dit...

Ja fa 15 anys que el meu pare ens va deixar i encara m'han sortit les llàgrimes en llegir el teu text...

Anònim ha dit...

Silenci, silenci, silenci... Escolta el silenci, sent el silenci, accepta el silenci... Perquè dintre del silenci ressona una cançó amb notes de Luz i de Paz.

Abraçades fortas.
Epi

Josep ha dit...

és molt bonic

Striper ha dit...

A vegades es dificil oblidar el meu pare fa mes de vint anys que va morir no va ser una mort de sobte , va ser una mort amb data amb un parell de mesos , ja estava malalta , tinc el consol que ja el vaig gaudir molt de ell . pero encara m'omple els ulls de llagrimes el seu record.

rebaixes ha dit...

De la font del sentiment
rajolí, avui, descobreixes.
És un plor que tens en ment
i fins creus que no el mereixes.
Agafa teves arnes d'abelles
i busca la reina mare
ets tu mateixa que enselles
el cavall que fou teu pare.
Trota amb l'arna pel bosc
que tens davant com a fita
ella n'és els teus records,
el cavall la teva vida.
El que tens no abandonis
cavall, arna d'abelles i font
és precís que te'n adonis
que tens quefers en eix mon./
Si tots sabessim les vides dels altres...! No paris. Sigues TU!!Anton

Joan Martín ha dit...

Et queda tot,
també la tristor,
sobre un fons
endolcit.

Una abraçada.

Ferran ha dit...

No tinguis por, no se sent sol perquè no ho està. Està content d'haver-se retrobat amb els qui el van precedir, com es retrobarà amb els qui el seguiran.

TOROSALVAJE ha dit...

Moltes gràcies Zel.

El que has escrit dol però a la vegada es molt bonic.

Petons.

Cèlia ha dit...

Deixa fluir els sentiments, que rellisquin per tota la pell i traspuï cap enfora perquè res no quedi guardat amb pany i clau. Xisclar l'enyor no el farà tornar, certament, però el pots compartir i naltros compartirem el dol amb tu fins que puguis donar-nos, de nou, el teu bonic, emotiu i gran somriure. Una tendra abraçadeta!

Carme ha dit...

És un escrit preciós, Zel, que emociona molt, i ja sé que la tristesa i l'enyorament no tenen cura, només que es van encongint i eixarranint amb el temps. Però e stic seguríssima que escriure i compartir alleuja una mica. Una altra abraçada, si és que encara t'hi cap.

XeXu ha dit...

És molt meritori que en moments molt dolorosos com aquells, et sortissin uns poemes així de macos. Això diu molt del teu sentiment cap a ell.

Detesto haver de reclamar l'autoria, però els anagrames que has afegit al post de baix eren meus. L'amic Jordi (parella teva de Un, dos, tres), va aportar també els seus.

yraya ha dit...

Que palabras más emotivas, no he podido contener las lágrimas, por tu pena y por él.
La versión de esta canción una maravilla.
Una abraçada

Tere ha dit...

Es uno de los primeros sentimientos que nos asolan,el ver que el mundo sigue y no se detiene ante nuestro dolor,te preguntas ¿nadie se da cuenta de verdad que parte de mi mundo se ha ido al garete?,observas a los demás y te sientes tan lejos de ellos,por mucho que uno se esfuerce esas risas,esas conversaciones,las batallitas diarias parecen haber perdido algo de su importancia,de su sentido,parecen una nadería.
Y está el miedo a perder los recuerdos de los gestos,de la voz,de las palabras y miramos las fotos intentando atrapar todo un mundo de sensaciones que no quedan reflejadas en una foto.
Nos asaltan las inquietudes¿hice todo lo que debía?¿le dí todo lo que necesitaba de mí? ¿hubo algo que me quedó por hacer y no me dí cuenta?.
La cuestión de dónde va uno al dejar el cuerpo,eso es de locos,no se lo imagina uno perdido en la inmensidad del Cosmos,ni en el lugar en donde les dejamos,yo,al fin,estoy convencida que sólo quedan en la memoria de quienes les conocimos y amamos.Y que el olvido es la verdadera muerte.
Elabora tu duelo con valentía,sin miedo a ninguna clase de preguntas y seguro que él de alguna manera te hizo saber lo orgulloso que estaba de haber sido tu padre.Un abrazo,un beso y espero seguir leyéndote porque yo también estoy adaptándome a la ausencia de mi madre,no poder hablar con ella es lo peor del mundo.

Anònim ha dit...

Después de escuchar y disfrutar varias veces de "My Sweet Lord" en esta versión plagada de maestros y de mitos que hemos admirado y admiramos, solo me queda compartir contigo, Zel, y con el resto de blogers este hermoso texto que un día un amigo buscador me remitió:

Cuando ya me haya ido...

No estés triste, no llores, solo recuérdame...

Cuando ya me haya ido amor,
búscame en el horizonte,
búscame en el ténue ocaso
y me encontrarás con el lucero.

No te canses, no me olvides,
solo... búscame.

Piensa en aquel arroyo,
búscame en el agua fresca,
siéntela cerca tuyo
y sentirás mis labios, mis besos
cuál fruta tierna y fresca.

No estés triste, no llores, solo recuerdame.
Recuerdame en la sonrisa de un niño
en la inocente brisa
que se transforma en vendaval.

Recuerdame en las flores,
en la fuente de agua viva,
en el vuelo de un ave,
en la luz de un candil encendido.

Cierra los ojos y escucha tu corazón,
él, te abrirá el cofre de los recuerdos,
él, me traerá de vuelta a tí,
él, te recordará que te amé, te amo y te amaré.

Cuando me haya ido amor,
no mueras conmigo,
vive por mi y por tí, hónrame así.

Nunca olvides que estoy contigo,
tomándote de la mano,
aunque solo la sientas como una brisa
besándote y acariciándote
aunque no lo creas.

Cuando me haya ido amor,
no desesperes, no llores,
búscame en tu corazón
y allí me encontrarás
solo para ti, eternamente.
_______________________________
La vida vida es bella y más tú cuando sonries, la vida es como es, con sus cosas buenas y sus cosas malas, pero todo esta ahi para aprender y disfrutar.

Sonrie...

Swami Kurmarajadasa
__________________________________

Abrazos, bendiciones, cariño y sonrisas.

Epi

Enredada ha dit...

Esa música para sentir y sentir, y tus palabras, para pensar, honrar...
te quiero
un abrazo inmneso

kukilin ha dit...

¡Como entiendo tu dolor! Hace 15 años que perdí a mi amado esposo y me parece que fue ayer.
El poema "anónimo" seguidas de las letras de "tere" y el contenido de tu post, me han partido el alma en dos.
¡Gracias por tu cariño de siempre!
Te abrazo querida zel♥

Montse...Arare ha dit...

el temps ho cura tot, diuen... i no saben que no hi ha temps, que tot s'esdevé en un mateix nivell... que no hi ha ahir, avui ni demà perquè els records, com dius tu, no es poden abraçar.

però hi són!

Una abraçada forta (molt bona la versió de My sweet lord!

Joan deu Peiroton ha dit...

Son dobles les penes, la primera va per a l' èsser estimat que l'absència ens pesa molt, clar, però l'altra va per a nosaltres mateixos perquè aquesta mateixa absència ens fa recordar que la seva pròpia vida ha d'acabar-se algun dia.
I com seran els nostres dies i les nostres hores abans del darrer sospir?

rebaixes ha dit...

ZEL.- Torno a ser aquí i no me'n mouria.Estàs, com hem estat molts en el moment difìcil. Escriu, llegeix, canta, si, canta que tot és bo per obrir el consol interior, i si ve, plora. L'estimaves molt i ara... Jo vull que somriguis./
Ahir, mirant el teu bloc vaig trobar, el podcast. Quina troballa.Quin petó t'hauria fet noia.Jo ho buscava això. Volia fer-me'l. El tenia amb Sari, però i allotjar-lo. voldria traspasar aquest moment de goig que gràcies a tu he lograt.ja hi he posat una cançò feta per mi lletra i mùsica i la canto. És una còpia del any 94.Jo no sé anglès ni inform.i me'n he sortit, ara a posar-hi fato, com tu tens. Alegra la cara,joia de tots i sospira fondo,
També en els moments tristos és pot ser feliç quan dones , com fas tu, el millor als altres.... Com un menut d'aquest búfals que ja fan trenets es tic content i vull encomanar-t'ho. Somriu, somriu, somriu. Tinc un podcast, tinc un podcast, me la donat la ZEL.una abraçada. Anton.

LlunA ha dit...

molt boniques les teves paraules...no podem viure de records, però quan és l´unica cosa que ens queda d´algú que ha de marxar lluny és molt important recordar i donar vida al nostre cor...
Fa uns 15 anys que el meu avi em va deixar el seu record...i no deixo de recordar el seu somriure ;)

Un petonet

dimoniet1960 ha dit...

Ara mateix, amb el cor encongit i els ulls humitejats després de llegir les teves tristes i a la vegada boniques paraules, no puc fer altra cosa que enviar-te una abraçada molt forta i molts petons.

I un somriure de tendresa...

:)

nimue ha dit...

bonica meua... els teus sentiments traspassen les distàncies virtuals. No hi ha frontera. T'envie una abraçada grossa.

mai ha dit...

I qui no l'ha sentit mai? sense ni adonar-te'n piques de mans i de peus seguint el ritme.

DOLORS ha dit...

Només cinc paraules :
Una abraçada i un fort petó!!

GAVILAN ha dit...

"Yo he visto la verdad.
No es como si yo la hubiera inventado con mi espíritu.
La he visto. Yo la he visto.
Y su imagen llena de vida
ha llenado mi alma
para siempre...
Un día,
una hora,
todo podría arreglarse
inmediatamente.
¡ Lo principal es amar!"

F. Dostoievski
__________________________
Cariño y sonrisas para ti, Roser.
epi

Tere ha dit...

Vengo por aquí porque necesito leer estas palabras y escuchar esa canción que me emocionó siempre,esta noche mi cuñada Mariluz está muriendo,hace dos días que la sedaron porque tenía muchos dolores,no puedo aceptarlo,llevo quince años en la cuerda floja pero me duele más su muerte que mi vida,tantas ilusiones que tenía para conocer a su nietecito en mayo,egoísta de mí pienso que ya no podré llamarla de vez en cuando por teléfono para contarnos nuestras cosillas de mujeres,no quiero ni levantarme ni moverme y vay mierda que es todo,se me esá marchando una de mis amigas en mi familia,qué asco,no le ha dado tiempo más que a sufrir,todo empezó en Junio de 2007 en lo que debía ser una operación rutinaria de ovarios que ha acabado en cáncer de ovarios,mama y cerebro.
Menos mal que fui en Junio por lo de mi madre y estuve con ella.
Me da igual quien lo lea,es todo un asco,una porquería y siempre desde niña pensé que lo mejor era no haber nacido.Hasta a Nito le dan pesadillas ahora cuando duerme porque no puedo evitar llorar todo el tiempo.Le he dicho mil veces que la quiero en los últimos años pero ¿de qué sirve? No podrá seguir viviendo,acaba de cumplir hace pocos días 57 años y 34 de casada.Lo siento,tú ya tienes mucha carga de dolor,pero sé que sólo tú lo entenderías.Un abrazo