Com és que encara mai aquí m'ha sortit de parlar de l'atur?
Ni jo mateixa ho entenc, i em confesso d'allò que ara penso de mi: sóc egoista, per força, he pensat avui quan escoltava la ràdio, sortint de l'escola. Un se n'adona, de cop i volta, sobretot quan sent xifres petites, que allò petit i proper és el que ens arriba. No ens serveix gaire sentir grans xifres bilionàries ni massa noms d'empreses, que queden sovint en un nom sense cara i prou.
Allò que ens toca (diguin el que diguin de la ment humana, ens creiem molt millor allò que ens podem imaginar, i els milions i bilions, sembla que no són al meu abast), són les petites coses que podem palpar.
Textualment el periodista deia "cada hora, 34 persones perden la feina a Catalunya"
I just llavors, dius, quina bestiesa, una hora, 34 persones més que queden a l'atur, això vol dir, segurament, una mitjana d'unes 20 famílies que deixem al marge de la dignitat i el dret a viure de manera honesta, honrada i tranquil.la.
Això vol dir, que més de 700 persones cada dia, encetaran el demà fent cua per saber què poden cobrar, i quan els arribarà el poc al que tinguin "dret" establert per llei, que no vol dir dret just. I molts, no tenen ni això.
Això vol dir que molts pensen ara mateix en quant s'incrementaran els robatoris i d'altres pensen què faríem nosaltres si tinguessim un grup a qui sostenir amb pocs o més diners, que depenen del nostre sou.
Això vol dir, que jo formo part dels privilegiats, i encara em queixo tantes vegades.
Però, digueu-me, en aquests moments, en els que tanta gent com nosaltres es queden a la més punyetera de les ruïnes, per tal que els amos de les empreses no deixin de tenir guanys, ergo, tanquin, facin ERO'S i ERE'S (dit així no fa mal) i segueixin vivint com grans senyors, dic jo, en aquests moments, no tocaria una gran onada d'assalts tipus "Robin Hood"?
La maquinària mundial és totpoderosa, però també ho eren les monarquies absolutes, i en algun moment, molts van passar per la guillotina. No us venen unes ganes terribles de fer algun disbarat? Què menjaran els nens? Aquí hi arribo després de llegir la setmana passada, que els infants són els qui més estan en risc de pobresa extrema, infants, dones i gent gran, com a subsidiaris que són dels qui estan en edat de treballar.
Plego, perquè estic atemptant perillosament contra la llei. Si m'engarjolen, ja em podeu escriure, sisplau. De passada, faré cura de son. Perquè decididament, aquest no és el meu món. Ah, i avui s'han gastat més de tres milions d'euros per comprar un Dalí pel senyor rei borbó. Vive la resistance!
20 comentaris:
Ahir em comentava una persona que fa vuit mesos la gent canviava de feina com de camisa i ara, no es mou ningú! (bé, a no ser que el cap s'aprofiti de la situació i es comenci a treure treballadors de sobre, que els altres treballaran el doble sense protestar!)
I a sobre davant d'aquesta situació pujant els preus del transport public per sobre d'aquest IPC tant fals que ens diuen.
Avui en dia, qui es rebel.la té totes les de perdre. I no em refereixo a gent com nosaltres que divaguem sobre revolucions i utòpics atracaments a sucursals bancàries.
Els que realment passen a l'acció directe, assumeixen uns riscs i unes conseqüències que ben pocs de nosaltres seríem capaços de suportar.
Mantenir-se a la clandestinitat, l'angoixa de saber que el proper segon por ser el darrer en llibertat, la paranoia de saber-se perseguit, etc.
En fi, en el món actual també existeixen els robin hoods. Però se'ls anomena d'una altre manera...I no em refereixo a terroristes evidentment. Sinó anti-sistemes, joves violents, etc, etc.
Potser si que sóc afortunada ara que torno a tenir feina. Però et puc assegurar que el preu és molt alt! Quan sento parlar dels mil·leuristes, penso i la gent com jo ... que no hi arribem ni de conya ! i a sobre "xiton" que aquesta setmana n'han fet fóra a dos. I no puc parlar. Però si, he de dir que sóc afortunada, perquè pitjor vaig estar els mesos sense feina i sense atur.
Intente deixar un comentari i hem quede sense paraules. Em sent massa privilegiada per parlar d'este tema amb objectivitat. Pense que entendria qualsevol acció que fera un pare/mare desesperat per no tindre que donar de menjar al seus fills.
Compte Zel no sigui que t'estiguin buscant, ja saps com són oi..
No t'engarjolaran per dir això dona, son uns pensaments... no has fet res :-)
Un dels nous aturats el tinc ben aprop a la meva família ben directa... i no pensa fer cap robatori ni guillotinar ningú. S'ha posat a estudiar com un boig per millorar curriculum i mirar a veure què pot fer mentre li duri cobrar l'atur.
no pateixis que ja et portarem tabac i una llima dins d'un pastís.
Doncs jo sí he trobat encertat que ens recordis que l'absolutisme va acabar a cop de guillotina. No, no proposo que treiem els plànols de la BNC i ens posem a reconstruir-ne entre tots. Però sí és bò recordar que, quan s'ha espremut massa al personal, històricament hi ha hagut moments en què el personal ha fotut un cop de puny a la taula i ha cridat, ben alt: PROU! I ha estat prou.
Tinc fe.
Tens raó, ñes xifres petite s ens arriben més endins que les grosses, que no les assimilem tant bé. I dit així 34 persones cada hora, impressiona molt. I preocupa enormement.
Penso que els empresaris estan fent el que volen amb l'excusa de la crisi. Estic segur que tots aquests expedients reguladors se'ls podrien haver estalviat amb una mica menys de beneficis!
Ara estem pagant el preu de tindre una economia de "pan para hoy y hambre para mañana" ja que les multinacionals quan veuen les coses xungues se'n van...i ens deixen en calçotets.
Penso que des dels governs s'haurien de fomentar els petits negocis i les cooperatives, i perquè no, si l'empresari vol tancar i els treballadors volen gestionar el negoci...avant! Ara més que mai, l'empresa pels treballadors!
Yo, privilegida de moi, también me mortifico con estos pensamientos y razonamientos...
Y ahora me calzo las katiuskas y salgo camino de mi escuela, donde unos niños, privilegiados ellos también, no están demasiado dispuestos a querer entender las chapas que les da su profa a cuenta de las injusticias, de las desigualdades... (viven demasiado bien... todavía!)
Otra vez Porca miseria!
és un drama, Zel, i nosaltres unes provilegiades, està bé que ho recordem sovint. A casa meua van patir l'atur del meu pare quan jo era adolescent i la situació és angoixant. Se'm remena la panxa quan escolte les notícies aquests dies.
I, tant, les xifres petites són les que entenem. I, 34 trobo que ja és un número prou alt!
Som uns afortunats i no ho apreciem.
Acullona, i tan que si, encara que el poble no en te consciència del fet, estem a la volta de unes festes molt pomposes que si no gastes ja no ets prou feliç, les garrotades vindran desprès de festes i els desencants també.
I torno a reivindicar que per tenir un joc més net, és te que descartar els deus, onzes, dotzes i cartes que no lliguen.
Per fi he trobat allò... ara que ... sempre millor amb música !!!
zeppeling
l'atur ... quita quita !!! ... salut
Yo, como vivo en un pueblo pequeño, veo a diario la cruda realidad de los que se quedan sin trabajo. Nos conocemos todos y nos veremos obligados a echar una mano, sobre todo a amigos y familiares.
Por desgracia, los que guardan el dinero, ahora se toman unas largas vacaciones sabáticas sin arriesgar lo más mínimo.
Estoy contigo habrá que hacerles soltar el dinero.
Ahora más que nunca se necesita la solidaridad.
Besos, Zel, y ánimo, pronto pasará el invierno.
I a més a més també cal saber que 1 de cada 4 persones de els que perden l'ocupació no tenen dret a cap prestació, el que comporta que estiguin en risc d'exclusió i de pobresa directa!!
Aquest és el món en el que intentem sobreviure!!
els governs haurien haurien de mirar-se amb lupa cada despesa i trenir ben clares quines són les prioritats.
Publica un comentari a l'entrada