Té un full al davant. Em mira amb els ulls esbatanats, espera pacient. Sap que hi aniré, però se li barreja la necessitat amb l’angoixa. M’assec amb ell i li explico, tot ajudant-lo, la meva mà agafant la seva. Li vaig dient què estem fent, cap on va el llapis. El següent número, el mateix, tornem a repetir les direccions, cap amunt, girem, cap avall... com un mantra tranquil.litzant. I la següent, i encara una altra.Diguem junts què fem, manem el llapis, li dic, el llapis et creu a tu, també, veus? Tu li has de dir on vols que vagi, tu manes...
Mentrestant, un altre m’espera, també pacient, consolat perquè sap que hi aniré. Tota una colla van acabant feientes que saben fer sols. Li pregunto si ja veu com va ...sí!, em diu... i s’hi posa. Sol, ara.
M’assec amb l’altre. Ui!, hem marxat del camí, rei, haurem de tornar-hi, que això ja ho saps fer, tu...Em mira decebut, es deixa ajudar, finalment se’n surt molt bé. Amb entusiasme, li dic, ostres!, molt bé, ara, veus com sí que en saps? Somriu. Ara tu solet, li dic. S’hi posa.
Torno amb el primer. Haig de fer un esforç per no desanimar-me, i, més important, per no desanimar-lo a ell, els signes són gairebé psicodèlics... algun s’hi assembla, d’altres, més val no dir-ne res...
Arreglem aquest?, li pregunto. Em mira, i si no li assenyalo, no sap on fixar la mirada. Li torno agafar la mà, i, tot i dirigint jo, li dic que molt bé, veus? així!
Em mira altra vegada, indecís... sé que he de plegar, que no en trauré res d’anar burjant, però em resisteixo...em resisteixo i no em resigno al fet que un nen de 7 anys no se’n surti de dibuixar un 2. Amb l’ordinador el sé fer, està pensant, i espera demà per la sessió... reinicio el circuit, i retorno amb l'altre. Un trosset sí...fins que s'ha desorientat... tornem-hi, fins que poguem dir molt bé, no us sembla?
24 comentaris:
Quina delícia que hagin ensopegat amb tu! :-)
la Rita té raó... sort de tu ets una gran persona :)
Sí, una gran sort, que estiguin amb tu. És una situació bonica, difícil, però bonica.
Quina sort de trobarte, veus coincideixo amb els altres.
Tendre i pacient.
Això es per fer saltar llàgrimes ... d'agraïment. Això és més que mestra és ser mare. T'aplaudeixo... Quina dona.Anton.
jo en conec un d'aquest i quan li preguntes com es fa l'u respon:
amunt, amunt, amunt, avall, avall, avall
Entranyable!! No tots tenen la paciència per poder fer aquesta feina. I és tan gratificant veure les caretes dels xiquets quan aconsegueixen dominar el llapís!!!
Un beset, guapa, endavant!!
SuperZel,
tot el bé que li estàs fent... És una cosa gran, molt gran. Supermestra,
SAlutacions i una abraçada
SuperZel,
tot el bé que li estàs fent... És una cosa gran, molt gran. Supermestra,
SAlutacions i una abraçada
Molt bò, Zel. Ser mestre -algú ho ha dit- és molt més que ser mestre, i el teu text n'és la prova.
Bona feina!
algú té un manual d'instruccions?
El que no ha dit en Jordi és que el que descriu l'1 té 3 anys fets el novembre!
i tantes vegades com faci falta per poder dir molt bé. tantes maneres d'explicar-ho i perquè ell o pugui entendre, per poder dir a la fi, molt bé.
No saps com t'entenc... A catequesi jo en tinc un de 10 anys que ja ha après a fer els números i les lletres, però poca cosa més. Apenes parla. Però sap parlar... crec que té por que si es posa a enraonar com els altres li faré fer el mateix que als altres i s'amaga en el silenci.
De llegir, ni parlar-ne, clar...
Ara bé, la cosa que estic més contenta és que he aconseguit que la resta del grup l'accepti com a un més... els primers dies vaig tenir por que la cosa se m'escapés de les mans quan un dels altres va començar a dir en veu alta i com una cantarella "que parli, que parli, que parli".
Ara ell està cómode al grup, riu molt i es comunica amb la mirada, que és de les mirades més expressives que he vist mai. Suposo que de tant practicar per fer-se entendre sense parlar s'ha convertit en expert:-))
Confio en que a l'escola, amb mestres com tu, pugui anar caminant, poc a poc, però endavant :-)
Justament dimecres pensava en dedicar-li un article al blog... de fet ho he pensat vàries vegades, però no m'en surto en com enfocar-ho :-))
Ànim i endavant!!!
Odiava el 2, sempre el feia del revés! recordo que hi havia uns números enormes de colors, simulant objectes i animals, penjats a les parets de la classe, amb unes fletxes que indicaven cap on havies de fer anar el llapis... no hi havia manera, la majoria els feia del revés. Vaig agafar una mania terrible a l'ànec que feia de 2 :P
No recordo si van tenir tanta paciència amb mi, m'agradaria pensar que sí, però també sé que la majoria de professors passaven per alt que jo era esquerrana i que no em servien les mateixes pautes que als altres... M'agrada pensar que la meva mestra, sempre n'havíem dit "senyureta", va tenir la mateixa paciència que tu.
2 petonassos!
Senyu, m'ensenyaràs a fer tots els altres nombres, també? :D
Molt bona feina, Super Mestra (com ja t'han dit alguns!)
quina bona feina!
heu d'estar carregades de paciència i d'amor cap els nens
Zel:
M'agrada el nou "look" del teu blog, delque escrius ... quasi tot està dit, un cop arribes al comentari 20 ... FELICITATS ... però cal que continuem amb la lluita a les aules, és la nostra vocació
Hola Zel:
Fa dies que no entro a comentar ja que no pretenc ser la opinió discordant tal i com em va passar en el post d’en Brossa, però amb el tema que proposes, la veritat, és que m’has tocat la vena.
Impotència d’un adult que vol però que no pot. Que depèn d’un o d’uns altres i es sent incapaç d’obrir-se camí, que se’n adona que la sort l’ha deixat i neguitós espera que li retorni aviat, del que desesperat comença a qüestionar la seva competència, del qui es troba al límit del barranc i dubte en fer el pas endarrera o en el evdavant, del qui espera la mentida piadosa que l'ajudi a sortir del que l’encalla.
Zel, gràcies per donar-me l’oportunitat d’esbravar-me, al menys m’allibero d’un dels molts cucs que se’ns mengen per dintre. Aquí vos deixo part de la meva neura.Perdò.
Zel, Tossa està envoltada e mar i muntanya i tenim dos punts de referència que fa que ens situem i perquè no ens perdem, l’un és per mar i és el cap de Tossa coronat pel far, l’altre és el Montseny i és referent des de terra que ens situen entre senyes; ara jo tinc un tercer referent que és el de la consciència que és el ARA MATEIX. Gràcies Zel.
no,no ens hem de conformar. Al final ha de sortir! Jo estic molt contenta perquè un dels meus alumnes magrebins ja comença a identificar les lletres amb una certa velocitat. Però a mesura que passen els dies i observe de quina manera avança més clar tinc que té alguna mancança que se m'escapa...
I ja té 15 anys :(
Però acabarà llegint i escrivint, almenys mentre depenga de mi!
Espere que el teu nen també aprendrà a fer els números i les lletres. I que no t'oblide mai!
Ha de ser molt bonic poder ensenyar als xiquets i xiquetes. Crec que t'agrada lo teu ofici, no com d'altres que lo fan per tenir una plaça garantida.
Publica un comentari a l'entrada