La Carme, el paint i jo...

Per no dir bestieses, per no llegir diaris, per no rondinar i encetar polèmica com els bojos de tertulians que sento a la ràdio als matins (i ja està dit, que semblen criatures barallant-se per a veure qui la dirà més grossa), copio la idea a la Carme, i m'apunto a dibuixar amb el paint. Apa.

Aquest ve d'avui. He explicat un conte als nens. Els protagonistes són una grua i un bernat pescaire. És una metàfora perfecta per moltes coses quotidianes i repetides entre els polítics nostrats. Fa així:

Temps era temps, una grua que vivia en un estanyol minúscul, es va començar a sentir sola, molt sola. Va pensar de demanar al bernat pescaire a veure si es volia casar amb ella.El bernat pescaire vivia més enllà del turonet, en un altre remenut estanyol. Quan la grua hi va arribar i li va fer la proposta, el bernat pesacire va refusar, dient-li:

-Com vols que un animal de coll elegant com el meu i de plomatge de primera, es casi amb tu? Ets més alta, més grossa i més maldestra que no pas jo, ni pensar-ho!

La grua va marxar enrabiada i dolguda. Al cap de poquets dies, el bernat pescaire es va sentir sol, ell també, i es va dir a si mateix que potser calia reconsiderar la proposta de la grua. Fet i fet, es va dir, és un ocell d'aigua com jo. I decidit va emprendre al camí per proposar a la grua el matrimoni. Quan hi va arribar, dita la pensada, la grua que me li respon:

-Doncs mira, no. No em vull pas casar amb tu. On vas, petitó i amb aquest plomatge bigorrat i essent com ets un ocellot de poca volada! No, no vull.

El bernat pescaire se'n tornà capcot cap al seu bassiró, avergonit i vermell de ràbia. Passant els dies, la grua s'hi repensà. De fet, es va dir, no sé què coi rumiava, negant-me a aparellar-me amb ell...si la idea va ser meva! Me'n torno a dir-li que accepto!

I, en un dir Jesús, ja hi va ser pel tros. El bernat pescaire se la va mirar, ofès encara, i li va etzibar:

-No estic per casoris, jo. Ara m'estimo més la vida solitària i tranquil.la. Més val un de sol i sense angúnies, que patir per una bestiola desagraïda com tu.

La grua va marxar amb les plomes esllanguides, rumiant el ridícul que havia fet amb la seva oferta. Però, poc va trigar el bernat pescaire a canviar d'idea. No l'acabava de convéncer això d'estar sempre sol, comptant que, en moltes volades a la rodona, no hi havia cap altre ocell. Fent el cor fort, decidit a no tornar-se enrera, se'n va a veure la grua altra vegada. I després de la proposta repetida, la grua es va tornar a enrocar en la negativa. I no cal que us expliqui res més.

Encara ara, segueixen cap aquí, cap allà, amb les seves ofertes i refusos, igual de sols, però molt més vells i cansats.