29 de gener 2009

La Carme, el paint i jo...

Per no dir bestieses, per no llegir diaris, per no rondinar i encetar polèmica com els bojos de tertulians que sento a la ràdio als matins (i ja està dit, que semblen criatures barallant-se per a veure qui la dirà més grossa), copio la idea a la Carme, i m'apunto a dibuixar amb el paint. Apa.
Aquest ve d'avui. He explicat un conte als nens. Els protagonistes són una grua i un bernat pescaire. És una metàfora perfecta per moltes coses quotidianes i repetides entre els polítics nostrats. Fa així:

Temps era temps, una grua que vivia en un estanyol minúscul, es va començar a sentir sola, molt sola. Va pensar de demanar al bernat pescaire a veure si es volia casar amb ella.El bernat pescaire vivia més enllà del turonet, en un altre remenut estanyol. Quan la grua hi va arribar i li va fer la proposta, el bernat pesacire va refusar, dient-li:
-Com vols que un animal de coll elegant com el meu i de plomatge de primera, es casi amb tu? Ets més alta, més grossa i més maldestra que no pas jo, ni pensar-ho!
La grua va marxar enrabiada i dolguda. Al cap de poquets dies, el bernat pescaire es va sentir sol, ell també, i es va dir a si mateix que potser calia reconsiderar la proposta de la grua. Fet i fet, es va dir, és un ocell d'aigua com jo. I decidit va emprendre al camí per proposar a la grua el matrimoni. Quan hi va arribar, dita la pensada, la grua que me li respon:
-Doncs mira, no. No em vull pas casar amb tu. On vas, petitó i amb aquest plomatge bigorrat i essent com ets un ocellot de poca volada! No, no vull.
El bernat pescaire se'n tornà capcot cap al seu bassiró, avergonit i vermell de ràbia. Passant els dies, la grua s'hi repensà. De fet, es va dir, no sé què coi rumiava, negant-me a aparellar-me amb ell...si la idea va ser meva! Me'n torno a dir-li que accepto!
I, en un dir Jesús, ja hi va ser pel tros. El bernat pescaire se la va mirar, ofès encara, i li va etzibar:
-No estic per casoris, jo. Ara m'estimo més la vida solitària i tranquil.la. Més val un de sol i sense angúnies, que patir per una bestiola desagraïda com tu.
La grua va marxar amb les plomes esllanguides, rumiant el ridícul que havia fet amb la seva oferta. Però, poc va trigar el bernat pescaire a canviar d'idea. No l'acabava de convéncer això d'estar sempre sol, comptant que, en moltes volades a la rodona, no hi havia cap altre ocell. Fent el cor fort, decidit a no tornar-se enrera, se'n va a veure la grua altra vegada. I després de la proposta repetida, la grua es va tornar a enrocar en la negativa. I no cal que us expliqui res més.
Encara ara, segueixen cap aquí, cap allà, amb les seves ofertes i refusos, igual de sols, però molt més vells i cansats.

16 comentaris:

Carme ha dit...

Apa! Que bonics! Oi que va bé? és divertit i engrescador i mentrestant descanses el cap de tant pensar i pensar.

I el conte, doncs sí ben bé una metàfora.

Striper ha dit...

Xiqueta gracies pper els somriures que he fet amb el teu post avui ha sigut un dia molt atabalat.

Mallerenga ha dit...

Caram! Veig que no sóc pas l'única que està embafada de notícies, de tertulians i de rondinar davant la tele o la ràdio.
Una bona teràpia, això dels dibuixos, eh!
Aquest conte és més il·lustrariu i més enriquidor que totes les tertúlies plegades...

Cesc ha dit...

Oh quins dibuixos més guapos eh...

rebaixes ha dit...

Els dibuixos ja t'els pendria, i potser fories calerons si la fàbula la portessis a vendre a la plaça, hi ha tans politiquets,politicastros que no saben que fer per que ens els mirem malament per sempre....Anton.

Tere ha dit...

Me ha gustado mucho el cuento,así va el mundo como él que es un cuento de nunca acabar,en cuanto a los dibujos eres una alumna aventajada ¡vaya dos! que andais por todas partes y siempre a tope,totes dues:na Carme i tu.
Abrazos

Jordi Casanovas ha dit...

les altres bandes del mugró

Sergi M. Rovira ha dit...

Un conte molt bonic, els nens hauran quedat encantats, suposo.
Ja veig que això del paint es comença a estendre, serà qüestió de posar-s'hi ;-)

merike ha dit...

Felicitacions per fer els dibuixos i pel conte meravellós!
Però el teu blog és ara difícil de llegir.. No puc buscar fàcilment des de la cantonada de l'esquerra alta.
Potser podries posar el tanc lleig en qualsevol altre lloc? Està obstaculitzant la recerca i el teu blog és ple d'informació!!! Petonets i bon cap de setmana!

Anna Tarambana ha dit...

ELs dibuixos genials i el conte... igual que la vida!

- assumpta - ha dit...

Tal com anem aquesta setmana de notícies en tots els mitjans de comunicació, això d'avui ha sigut com una glopadeta d'aire fresc !!!
Molt bonic tot, tant els dibuixos com especialment el conte !
Suposo que als nens els haurà encantat !!!
;)

kweilan ha dit...

M'han agradat els dibuixos i el conte...l'he trobat divertit i a la vegada simbòlic de moltes actituds nostres.

kweilan ha dit...

M'han agradat els dibuixos i el conte...l'he trobat divertit i a la vegada simbòlic de moltes actituds nostres.

kweilan ha dit...

M'han agradat els dibuixos i el conte...l'he trobat divertit i a la vegada simbòlic de moltes actituds nostres.

Tere ha dit...

HE tenido el enlace desde hace quince días,pero he tenido un fallo al no hacer hincapié en ello,la IP de mi wifi andaba como loca y a cada momento nos dejaba sin conexión,así que he entrado a ratos y con perseverancia de probar y probar toqueteando todo,hoy ha venido el técnico de ONO y dijo que este wifi no deja que la IP se renueve al mismo tiempo que el módem y entran en conflicto,en fin,creí que era de la tormenta y el vendaval,al final parece que se pelean entre sí,no sé si este chico tiene razón,pero no puedo depender del capricho de la conexión,mi hija se va a Tailandia cuatro meses con su marido y necesitamos la señal para comunicarnos.
¡Ay,Roser! nunca me había separado tanto de mi hija,el máximo fue el mes que pasé en Salamanca con mi madre el pasado mes de Junio.
¡Qué duro es dejarlos volar! pero quiero que vaya y conozca mundo,que tenga mejor vida que la mía y la de su padre y hasta ahora creo que sí es así.
Mi Carlos anda por Londres esta semana,tengo 3000 fotos de Nueva York,2500 de Londres más las que me traiga Carlos,unas 30 más o menos de Tailandia más que las que me vayan mandando ellos.Son la alegría de mi vida.Hace dos semanas que estoy esforzándome para salir del pozo y ya te enseñaré mis gafas nuevas que me ayudarán a ponerme al día con mis lecturas,espero que tú estés bien dentro de lo posible.Un abrazo y te quiero un montón y te admiro mucho más.Abrazooooooooooooos

Montse ha dit...

Roser, entre tu i la Carme m'esteu fent venir ganes d'encetar el Paint!

A dibuixar s'ha dit!

petonets, maca!!