el calaix tancat de la tauletaguarda el seu carnet, uns quants mocadors
i tres rellotges
en poc més de quatre mesos
s’han llençat records desats, i tanta vida
la roba s’ha donat, i pel seu sant
quedava poc, només les eines,
un carretó, el vell multicultor,
cargols, paletes, velles aixades
salvades, que són útils,
(jo mateixa tinc un parell d’estenalles)
miro els retrats, i el veig somriure
al casament dels vells parents, camisa blanca
repentinat i el cap enlaire...
en un racó hi surto jo, pujant a dalt d’una cadira
ell aplaudeix, hi ha fum, i cava, i molta gent
que tampoc hi és
porto un vestit fet per la mare, amb un molí brodat
i un gat de colors a la faldilla...
uns anys més tard, amb els germans, guarnits
de Rams, palmons i palmes ensucrades...
em veig amb vestit llarg i disset anys
ells són a una altra taula,
l’avi al meu costat, el cigarret i posat de noia maca...
només puc sortir d’aquest moment, vivint l’ara mateix
creient que qualsevol forat de cuc
em portarà al passat que tant present revisc
em miro al mirall i veig
que ja m’acosto al davallar de l’escala de la vida
i que la roda girarà, i seré qui somriu
el dia del pastís que cau a terra,
qui porta el nen a coll amb el fanal de reis,
qui estrena un vestit vermell al costat dels nois tan grans,
qui juga amb la fillola aquell any que va nevar...
quedem així que ens trobarem un altre dia
amb pell sense anys,
o serem pols a l’univers,
o afamarem la terra,
o passejarem translúcids vigilant els vius
fantasmes que es ressisteixen al no res
girant contraris a la roda del temps
26 comentaris:
És tant sincer i arriba tant que em deixes que no sé què dir. No saps com entenc aquestes paraules que pinten sentiments, sentiments que surten de dins i et porten a temps passats i records i sobreviure a l'enyor d'aquell que no hi és i li vols parlar. Una abraçada i ben orgullòs que n'està ell i tots de tu... i saps, la devallada la fem tots filleta... tot passa tot bé, uns vénen altres marxen i nem fent...
"... i molta gent que tampoc hi és". Aquestes són les regles del joc: arribem, fem i marxem. És bonic que, mentre fem, alguns cors quedin tan tocats pel nostre devenir com el teu ha quedat pel record del teu pare, Zel.
Segur que això el fa content.
Quin post més maco, zel! Poder-lo recordar i amb aquesta tendresa... El millor de tot és que sempre el recordaràs i sempre amb un somriure a la boca.
Bona nit, preciosa, petons!
Que bonic, zel. Llegeixo aquest post i també me'n recordo dels que ja no hi són.
Petons!
(ara mateix no em surten més paraules)
Això que has escrit és preciós.
Un petó!
Quants records bonics, quanta tendresa als sentiments, l'enyor, la nostalgia, la certesa i la incertesa.
Una forta abraçada desde la comprensió de tot allò que sents i jo també sento.
Es tan reciente que aún hace demasiado daño,estás en el proceso de aceptar que las palabras SIEMPRE y NUNCA tienen significado literal,pero sólo en que no le verás,no le tocarás y si has guardado videos o películas aún podrás escuchar su voz durante mucho tiempo,ya que imaginar que se pueden olvidar el tono,el timbre de la voz de los seres queridos,es algo de lo que más duele.
Yo guardé todas las fotos,están requetemanoseadas,recopilo recuerdos,y ya es una compañía,un recuerdo agradable sin que haga ese daño la mayor parte del tiempo.
Cuando a uno le dicen que el tiempo lo suaviza todo hasta molesta escucharlo,pero es cierto,no podríamos sobrevivir siempre en carne viva.
Yo estoy mejor,ahora me ocupo de llamar bastante a mi hermano y a una de mis tías,los dos recién enviudados y he de recordar cómo me sentía durante esos años para que ellos se sientan acompañados y comprendidos,iremos superando fases,es ley de vida y la verdadera traición es renunciar a sus recuerdos.
Las poesías,ya sabes,suelen basarse mucho en la melancolía,últimamente me ha dado por acercarme a Juan Ramón Jiménez buscando poemas de primavera,pero con su hipocóndría le salen bastante tristes,es uno de los poetas que,a fuerza,de ser impuestos en los programas escolares,acaba siendo no leído.
Hoy he puesto unas fotos de un lugar de Lleida que hicieron mis sobrinos,que trabajan desde hace muchos años en Barcelona y seguramente que tú le puedes aportar información interesante.
Miré la página web y no le falta de nada:maravillas naturales e históricas.
Un abrazo,cariñito,¡tant de bo,el record de ton pare sigui el mès bonic de tot l´univers!
Caram!!!
Com m'ha agradat llegir aquest poema, Zel. De vegades, tot i sentir coses tan profundes, costa expressar-les d'una manera tan bonica, i tan vívida.
Enhorabona!!!
Quant els records queden dins de una caixa que s'obre i desprent amor ... potser no es lo millor ,pero hi es.
M'has deixat ben pensativa, tots els companys, a la seva manera, tenen una micona de raó.
Cuca, cada record es inesborrable, els guardis en una caixa o no, encara que els mig oblidis en aquell instant en que menys t'ho esperes et torna a venir, per tant...amb caixa o sense...
Una besadeta dolça carinyet meu!!!!
És tot sentiment. Quines paraules tant boniques... la vida també és dins la nostra memòria, també són records i sentiments.
M'encanta veure fotografies velles. Es reviuen moments passats i es mantenen en vida als que ja no hi són. Però mai m'havia parat a pensar que algun dia seré jo el que no hi seré i algú altre em farà reviure. Hi ha millor motivació que aquesta per viure l'"Ara Mateix"?
La tendresa d'aquest teu poema m'ha dut una melodia...
Gira la roda del temps
per la força del vent
de les ànimes soles.
Gira, mentre seguirem
demanan a un estel
la mateixa resposta.
Com si no coneguéssim els senyals
que ens diuen la justa mesura
superba i absurda
d'aquesta existència.
Gira, però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.
Gira la roda del temps,
i en el fràgil vaivé
que la vida comporta
dubtes de si encara vas
o si ja només véns
en el ball de les ones.
Com si fossin clars tots aquests fars
que escriuen la mida tan curta
que no és ni una excusa
per al nostre viatge.
Gira, però a Roda de Ter
hi tinc una amor secret
que porta en nom del meu àngel.
Gira la roda del temps
i s'acosta silent
el moment de les ombres,
sabent la dansa dels morts
farem l'ultim esforç
per al darrer aprenentatge.
I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre
amb les mans llaçades
per dir-nos aquell adéu
que sempre ens va negar el temps
mentre deixàvem l'escola.
Gira, però a Roda de Ter
tenim un amor secret
que porta el nom d'un bon àngel...
LLuís LLach
Una abraçada, zel!
tots aquests sentiments que retornen són els que ens ajuden a fer girar la roda, a tirar endavant.
un escrit preciós!
una abraçada, Zel!!!
Molt sentiment, molt sinceres les teves paraules...i properes....el meu yayo fa temps ja no hi és...i el trobo molt a faltar i tancant els ulls sembla que el temps no ha passat, que estem allà, en aquell moment, junts...sense distància, sense temps...però la vida és com és, hem de seguir el nostre camí!
un petonet
Quan de sentiment hi ha en cadascuna de les teves paraules!
En una fotografia, en un pensament, en una mirada perduda, en un caminar, sempre els
re-trobem i els seguirem re-trobant.
A mí encara em passa com a tu, hi ja han passat uns quants anys. De vegades penso... fa dies que no hem parlat...
aisss
Una abraçada, Zel.
preciós, encantada de seguirte! abraçada. mia
que dura és la melancolia, nina...
una abraçada forta. muaks!
La veritat és que el primer que he npensat ha estat com Fanal blau, amb la cançó de Lluís Llach.
Després, però llegiont, llegint i pensant i sentint, m'he adonat que veure la gent que ha marxat i que van ser tan a prop mentre hi eren, produeix enyorança i tendresa, però l'experiència de verue gent que ja no coneixes, que ja no són ningú per a tu i que ja no trens ningú davent teu per a preguntar em dóna la sensació que tu explñiques cap al final... un dia algú veurà les nostres fots somrients i ja no sabrà qui som. No em prudueix cap tristes a això, sinó un sentit de realitat i de de replantejament d'algunes coses de la vida. La vida és "Ara mateix" com tu dius. Una abraçada. T'estimo, Zel.
Una abraçada immensa, nina.
Una capsa plena de petons dolços i entremaliats.
(jo també t'estimo...)
:¬)*******
Jo també he pensat en la canço de Llach quan he llegit el títol del post i m'ha emocionat molt l'escrit que hi he trobat.
Aviat farà quatre mesos que he perdut el meu pare, i el que descrius és tan íntim, tan intens... és el que sento.
Gràcies per obrir un trosset del teu cor. Sembla egoïsta, però de vegades, llegir que algú sent com tu mateix t'ajuda a anar empenyent els dies.
Ànims i una abraçada.
Hi han llàgrimes que no les eixuguen mocadors... Anton.
Ara, tens la llàgrima i el record
Hola querida Zel! veo que aun duele y es que ha pasado poco tiempo,lo cierto es que sabemos que un día llega el momneto de perder a quines amamos,pero nunca estamos listos,acostumbrarse a no oir la voz,a no ver el rostro,los gestos,sentir que ese ser tan querido se transforma en recuerdo duele,y queda un vacío grande,pero tu lo escribes aqui el tiempo gira ,avanza,la vida continúa y se logra vivir con esta pena,y un día las sonrisas vuelven y se vive,sabiendo ,esperando que esas personas estén de algun modo con nosotros,yo desde aqui te envío mi cariño,te pido que no guardes el dolor pues hace daño,que llores,que escribas y que salga todoa fuera para que puedas seguir adelante.
Eres una persona muy maravillosa querida Zel,te deseo lo mejor del mundo y te abrazo!cuidate!y de a poquito estarás mejor ya lo verás! piensa siempre que tu padre te quiere ver bien.
Ets una artista. Molts petons.
De ben segur que hi ha paraules i sentiments que traspassen pantalles, espais i móns, com aquestes.
Publica un comentari a l'entrada