l'altra cara de la moneda (l'esperança)

Aquesta fotografia preciosa l'he tret d'un blog amic... Us dono les gràcies per respondre amb tanta coherència i sinceritat...però ja em coneixeu una mica, tot el que tinc de rabiosa davant segons quines situacions, ho tinc d'esperançada davant l'escola i els infants. Així que, com que "a sants i a minyons no els prometis si no els dons", us deixo allò que he elaborat jo com a resposta a les preguntes del meu consultor. M'ha anat bé veure i llegir que en pensem, i estic d'acord que teniu molta o tota la raó, però es tracta de veure llums al final de llargs camins foscos... i així ho he volgut reflectir. Hi ha feina a llegir, si us ve de gust i possiblement hi hagi desacords, però és una declaració d'intencions.

D'altra banda me'n vaig a un cap de setmana familiar a Vilallonga de Ter, prop de la neu i les muntanyes, i fins dilluns no em connectaré, o sigui, que temps, tot el que volgueu! Sou una gent meravellosa!

Activitat motivacional.

1.-La primera impresió que em produeix la imatge és complexa: tristesa, una plantofada a la cara per no recordar sempre que aquest altre món existeix, una realitat paral.lela que a l'escola es vol llimar, que ens exigeix i ens proposa la màgica paraula de la integració, quan en realitat el que es pretén gairebé sempre assimilar les diverses realitats socials a la desitjada, a la nostra, als estereotips d’una escola amb uns valors i unes actituds i formes de vida no sempre compartides per tothom.

D'altra banda, aquesta no és una situació excepcional, ni estranya, n'està ple mig món de situacions de marginalitat a les quals hom vol donar resposta des de l'òptica de les nostres pròpies creences i vivències.

2.-El psicòleg pot voler unes quantes coses molt diverses. D'entrada pensem en la informació explícita de la situació i se'ns acut desatenció familiar, desinterès, absentisme, conductes conflictives, falta de cura en aspectes sanitaris, nutricionals...un bagatge de negativismes que solem associar a aquests infants.
Seria possible, però, que el psicòleg volgués informar als pares de coses positives? Com ara, "el nen té ganes d'aprendre, o el nen es sent bé a l'escola, i us demanem ajut per..." qualsevol cosa adreçada a pal.liar unes diferències de partida?
Sí que segurament encertaríem en qualsevol dels presupòsits d'òptica tipus clixé, però, sempre cal donar una oportunitat a l'esperança.... Si un parteix prèviament de que l’especialista el que vol és informar o deixar paleses mancances, dèficits, conflictes, ens estem posant sense adonar-nos-en de la banda dels qui tenen prejudicis, un diagnòstic ja previst i fet. Podem preveure i prejutjar que tots els infants que viuen situacions extremes seran infants problemàtics, conflictius, amb predisposició a les baralles, a l’absentisme volgut?

3.-Pot ser que el psicòleg vulgui donar pautes, ajudar, proposar plans de treball compartits, pot voler oferir la possibilitat d'accés a ajudes, i pot també voler col.laboració, o posar la família en una situació més "normalitzada", pot arribar a parlar de com ajudar el nen a integrar-se en el món del grup, de l'escola...

4.-És possible, que, si el psicòleg actua amb arguments que els pares poden compartir, si sap posar-se al lloc dels pares, si es posiciona no com a expert, sinó com a col.laborador, si els pares noten que hi ha un desig d'ajut i senten comprensió, si sap emprar un registre adequat, els pares es poden adonar de què se'ls demana, no com a exigència sinó com a suport. Si aconsegueix sortir de l'estatus d'expert i no ho dóna tot per fet o per sabut, es pot generar un corrent d'empatia, es poden arribar a fer petits pactes.

5.-Segurament els pares poden fer dues valoracions,
a)el problema és el nen, (per tant estem atacant d’alguna manera el fill)
b)el problema és l'ambient, la família o el com viu el nen, (per tant estem essent crítics i desautoritzem la familia o menystenim la seva manera de viure)
Per això és prou important sortir d'una espiral de culpabilitzacions. Encara que primer opinin que són "bajanades", o que es sentin jutjats o interrogats, poden per la via afectiva entendre el posicionament del psicòleg.

6.-L'aspecte del nen no suggereix que es senti malament. Ho parla, no ho amaga, ho planteja planerament. Per tant el nen no deu pas sentir culpabilitat,o si més no no sembla mostrar un malestar excessiu. D’altra banda és un nen petit, no deu pas haver arribat a extrems de conflictivitat extrema.

7.-Des del meu punt de vista és evident que el problema rau en les diferents maneres (i possibilitats reals) de viure i en les diverses espectatives que cadascú de nosaltres té referent a allò que esperem de l'escola, dels pares, de les famílies, dels nens que atenem...Sovint ens falla atendre les necessitats dels nens des d'una perspectiva holística, sense obviar les diferents realitats, cultures, bagatges que cadascú aporta en la seva maleta d'experiències personals. Evidentment, hi ha el gran problema amb majúscules de la fractura social, que és ben viva dins i fora de l'escola, i que sovint la fem servir com un estigma cap a aquells que tenen una realitat de vida diferent, dura i/o marginal. L’escola s’ha de muntar i preparar amb un Pla que sintonitzi i tingui en compte l’entorn i les persones a qui atèn, i s’ha de dotar de mecanismes d’ajut i de poder donar respostes el màxim d’inclusives possibles.

8.-Només des d'una perspectiva sistèmica es pot encarar la sortida a aquestes situacions de desatenció, divergència en les formes de vida, de persones que viuen a la línia de la probresa extrema, o en situació d'exclusió social. S'han d'usar tots els recursos i els mecanismes que la societat té per poder atendre amb solidesa i un mínim d'efectivitat els problemes que provoca la marginalitat, la fractura social, la pobresa extrema. Des dels serveis socials, als mèdics, passant per solucions d'ajuts econòmics i de suport personal, a les famílies i als membres dels centres escolars que atenen nens amb aquestes casüístiques. Partint d’un posicionament no “policial”, d’un posicionament comprensiu i alhora tenint una ferma convicció de què posem en l’escala de necessitats prioritàries basant-nos en allò que pensem no només pel nostre entorn social, sinó pels diversos entorns en els quals viuen i creixen els nens i nenes, podem ajudar a dissenyar un pla d’actuació eficient.