la processó va per dins

Obviant el fet cultural i les tradicions, esgarrifa veure el cinisme dels contrast entre allò que vivim cada dia i les imatges dels paisatges d’aquesta setmana. Santa setmana plena d’armats, ciris, creus, cilicis, gent agenollada i sagnant pels carrers darrera imatges que als temps del gran imperi romà n’haguessin dits paganes. Arrossegant cadenes i grillons lligats als turmells, flagelant-se les esquenes nues, purgant vés a saber quins pecats...

Alguns d’aquests potser tornaran sense cap remordiment a malpagar els seus treballadors, a escampar por amb els seus amb crits, roncaran a la parella o clavaran mastegots als fills. Algun d’aquests potser menysprearan un xinès, un guineà o un magrebí i ara criden el seu amor infinit al Jesús que proclamava la germandat universal, que a cada injustícia donava mostres d’indignació i que deia de parar l’altra galta, no pas respondre amb violència. Ben curiós, en aquest escenari, el barreig que es fa entre religió i estat, representat per soldats amb cares enfervorides... Digueu-me, qui gosaria, davant això deslegitimar les mostres de d’altres fonamentalismes religiosos?

No sé on acaba el ser creient i comença el fanatisme. Millor dit, en què o en qui creuen? Tants diners en viatges, ciris, flors, vestits que són com joies, i les gresques que s’hi associen, no farien més profit per honorar aquesta fe en algun altre lloc?