21 de maig 2009

quan més et "coneixo" més m'estimo el teu gos...

no, no ha arribat a aquest extrem, però potser només ha sigut una qüestió d'allò que a cada món s'estila per castigar les dones que no creuen... i els fills que els fan nosa, o que no s'estimen... pobrets, tan petits i amb tants problemes d'adaptació després del reagrupament familiar, i ara que aparentment estaven fent progressos...
ahir vam dir adéu sense poder-ho dir en veu alta, ni fer comiats de dolços records pel futur, ni llibrets, ni regalets a tota una colla de germans, arribats fa poc d'un altre continent...
la mare ha marxat per cames, que diuen, i se'ls ha hagut d'endur gairebé en secret, sota la protecció dels estaments de benestar social, passant a situació d'amagats i desapareguts, pel maltractament reiterat que rebien tots...
algú em sap dir on anem? no puc entendre l'ésser humà, no puc, per molt que m'hi escarrassi i que busqui atenuants.
quan estudiava antropologia social, vaig llegir una teoria (llarga i molt ben documentada, fruit de molt treball, que només esboço aquí per donar una idea...) segons la qual, els homes de les societats primitives van anar apartant les dones de la vida social de dret i de fet, del poder de decisió, d'opinar i de tenir veu, per una raó tan senzilla com la intuició del gran poder que duem implícit pel fet de poder donar a llum un fill, perquè ignoraven que ells tenien quelcom a veure en el fet de la concepció...
allà on sigueu, que tingueu sort, que sigueu ben rebuts i que no us falti l'amor, que en rebeu tant, que esborri les tristors i la mala vida d'aquest darrer any...

Apunt pel relat anterior: No és ficció, és un bocí petit de la meva vida.

21 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

no suporto le sinjustícies en general, però els qui s'aprofiten i abusen dels mès dèbils em fan fàstic

Striper ha dit...

jo crec que es un problema a mb un nom i es te que combatre.

Cristina ha dit...

Tant de bo la vida els dongui una mica de felicitat, la qual no han tingut fins ara i sobretot tranquil.litat per viure sense sobresalts.
Una forta abraçada

XeXu ha dit...

Jo no sé si és pel fet de poder donar a llum, però sempre he pensat que les dones tenen un gran poder que només s'ha pogut amagar al llarg de la història amb la marginació, de manera que els homes podien mantenir la paella pel mànec. Tinc la impressió que si no hagués estat així, la nostra societat seria totalment matriarcal, i que els homes no haurien ni ensumat el poder.

Joana ha dit...

Ras i curt em sembla que els animals ens donen més bon exemple.
D'ells n'hauríem d'aprendre uns més que altres.
Si anem enrere ja l'hem vessada!
Una abraçada wapa :)

rits ha dit...

m'has recordat un nen de la classe de la filla d'uns amics (l'Abril, n'he parlat més d'una vegada). Era conegut perquè va arribar amb patera i era molt estimat. Tenia 3 anys.
Un dia xerrant li vam preguntar per l'Abril per ell i ens va dir que feia dies que no anava a classe.
En preguntar a la mestra els va explicar que havíen desaparegut.

El que viviu de vegades és molt difícil, no en dubto pas. Perquè cada infant es fa estimar.

Segur que mentre la mare els resguardi, rebran amor i creixeran units i forts.

Una abraçada ben forta

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Be, en aquet mon ens ha tocat viure.

Però jo soc dels que penso que cal ser optimistes i que cada dia que passa anem a millor. Estic segur que altres nens nouvinguts, amb l’educació que els hi doneu, a ben segur actuaran d’un altre manera.

Aquesta ha de ser la millor satisfacció dels que sou educadors.

bona nit.

Ferran ha dit...

Anava a dir alguna cosa semblant al que comenta en XeXu, sobre la força de les dones. Jo també penso -vaja, em sembla gairebé indiscutible- que les dones sou molt fortes, increïblement fortes comparades amb els homes. Em sembla creïble que, al llarg dels temps i a partir d'un cert moment, els homes -guerrers, salvatges, primitius... i no parlo només de la prehistòria- anessin sotmetent les seves dones, fins avui.

Una abraçada ben forta a totes les dones que pateixen per culpa de les pors dels homes.

Joana ha dit...

Lo pitjor és que no veiem el final de tanta violència...

garbi24 ha dit...

El problema es que no es castiga prou la violencia ni cp altre delicte . Aquest pais fas alguna cosa i si no tens diners ni propietats , tranquil que no passa res de res

Clidice ha dit...

El mal ja està fet i els homes són tan víctimes de la societat patriarcal com les dones. A ells també se'ls ha privat de gran part de la seva vida i la seva naturalesa. Això no disculpa els mals tractes, evidentment, ni la violència de cap tipus, però mireu sinó com criem els nostres mascles! quin concepte de masculinitat els inculquem tan homes com dones! Comencem fent bé les coses punyeta! Ja ho sabem que en altres llocs del món no és així, però ells sempre s'emmirallen en nosaltres (tots els "pobres" volen ser com els "rics"), deixem de tirar-nos cendra al cap com a civilització i deixem de ser hipòcrites no fent pedagogia perquè "és la seva cultura".

Hem de ser una nova humanitat, saber-ne l'antiga està bé, però discutir-la no ens durà enlloc. Jo no sóc superior al meu germà, sóc igual i, com a igual ni se m'acut l'abús. Fem que això sigui possible, a la menuda, barallant-nos-hi, educant, donant oportunitats i suport a les organitzacions que intenten que això es modifiqui a la resta del món. En això, creieu-me: tenim raó nosaltres. :)

Ups! quin meeting :P ho sento :) o no ;)

Josep ha dit...

Una teoria molt fluixa, sincerament.

Ramon ha dit...

Entristeixen, aquestes coses posen molt trist... No hi tinc paraules, només esperar que tinguin sort!

Mon ha dit...

tant de bo la lluita per assolir la felicitat no sigui tant feixuga

Susanna ha dit...

Fa molta pena tot això...I és només un cas dels moltíssims que hi ha. No m'agrada pensar com la Joana, que diu que no es veu el final, però és que a vegades... És dur, molt dur.

Carme ha dit...

Quina pena! Realment és esgarrifós! Jo també el desitjo sort, a verue si poden recomençar.

josep estruel ha dit...

Hola Zel.

Se que és molt llarg, i demano perdó.
Això ho vaig publicar fa temps, i al veure la foto que has posat i al llegir el teu escrit he cregut que podia contestar-te així.

Una mujer iraní exige el "ojo por ojo"para el hombre que le quemó la cara con ácido.
Una mujer iraní de 30 años que en 2004 quedó ciega cuando un pretendiente despechado le arrojó ácido a la cara después de que no le aceptara como esposo, ha decidido aplicar la ley talión, que permite la legislación de Irán y que exige un castigo igual al crimen cometido.
La joven, Ameneh Bahrami, que vive en Barcelona, ha explicado que ha rechazdo la petición de piedad de su verdugo, un compañero de facultad, quien le imploró que no le deje ciego.
Ameneh Bahrami ha recordado que él no tuvo ninguna compasión cuando la esperó durante horas en la puerta de su trabajo para quemarle la cara y dejarla ciega, y ha añadido, además, que su verdugo será "afortunado", al menos más que ella: "Será anestesiado antes de que se le arrojen cinco o diez gotas de ácido en los ojos, será fácil para él", ha dicho inflexible.
La mujer está a la espera de una carta del juzgado de su país para viajar a Irán, aunque se da la circunstancia de que, al estar totalmente ciega, no podrá ejecutar ella la sentencia, pero,ha recalcado : "Habrá mucha gente que quiera hacerlo por mí".
La mitad que un hombre
Según la legislación iraní, Ameneh "sólo" podrá cegarle de un ojo si no paga antes 20.000 euros (25.000 dólares) por ejecutar la sentencia de forma total, ya que las leyes de su país establecen que la mujer vale la mitad que un hombre.
"Yo quiero pagarle con el ojo por ojo", ha asegurado Ameneh, quien cree que el hombre que le agredió "no debe ir por la calle libremente, la gente tiene derecho a estar segura y a saber lo que hizo".
La joven iraní, que huyó de su país por miedo, vive sola desde hace cuatro años en una habitación de alquiler, gracias a una pequeña pensión de 400 euros del Gobierno español.
Asegura que sufre mareos, está enferma y necesita a alguien para su día a día, pero que su madre no puede venir porque no le conceden el visado.

OPINIÓN
En esta ocasión no puedo ir de ninguna forma a favor de esta señora. De la misma manera que siempre he defendido aquí y donde encuentre algún lugar para firmar las atrocidades que se cometen en nombre de no se qué a las mujeres. Ahora digo NO al OJO por OJO.
Ni por esta señora ni por el chico vasco que por su cuenta destrozó un bar en el Pais Vasco.
Yo pienso que de ninguna manera podemos sacar la horca a la calle.
Y todo esto que digo no está tan lejos de la realidad. Supongo que habreis visto la cantidad de gente que cada vez es mas partidaria de esto, justamente de esto. En Italia se permitirán las patrullas callejeras. Aquí TELE 5 nos muestra continuamente la cantidad de gente que acude a ver como a policia saca del coche al "personaje"de turno para entrar en los Juzgados. Y la gente acude a verlo.
Entiendo que esto lo haga un familiar o amigo, pero la multitud?. !Pero si lo que se ve es un intento de linchamiento¡
Hay infinidad de casos en este pais de mujeres que están escondidas aqui con sus hijos, y que en cualquier momento las descubrirán y a buen seguro serán expulsadas, dejando tras de si el amor que cualquiera de nosotros le estemos dando. Y de ellas poca gente se cuida.
Tratemos entre todos de cambiar las cosas, asi no podemos seguir.
Y en cuanto a mi, tanto si lo digo desde otro blog o el mio propio me entristece la actitud de muchas personas que se hacen llamar solidarias y piden cadena perpétua a unos o la expulsión de las madres con sus hijos,mientras me llaman de todo.

MOLTES GRÀCIAS ZEL.
Una abraçada.

rebaixes ha dit...

Que poguem respirar per fer el bé.
He quedat gelat. Anton.

Marc ha dit...

em consola pensar que la mare ha tingut prou valor per dir prou i marxar. no poques vegades no existeix aquest valor i els maltractaments s'allarguen fins que algú mor. realment desolador.

Montse/Arare ha dit...

Jo penso com la Joana: els animals són molt més civilitzats!

Joan Martín ha dit...

Potser algun dia percebrem i entendrem altres termes que els del poder reductor i destructiu.Per ara una gran pena, que de sumar no hàgim anat més enllà d'un ridícul càlcul matemàtic, monetari o financer. Una pena que tants -molts més dels que apareixen-pateixen en carn viva.