19 de maig 2009

Relats Conjunts. Segona proposta. Tristesa

El noi l’havia seduit des del primer dia que el va veure. El recorda recolzat a la barana d’un balcó, en el temps de la lluita pel país, les reunions clandestines i les faldilles llargues amb floretes i camperes. Era quatre anys més jove que ella, que en tenia 22.
Van ser pocs dies de petons robats i escadussers, i una gran trobada robada a la vida de casada d’ella, per una estona d’amor esbojarrat i incondicional. Ella tenia problemes amb el seu home, bandarra i perdulari de mena, ell amb els pares, conservadors de socarrel. Ella va fer un pas ilegal en aquell temps i ell va marxar de casa.
La relació va tirar endavant, i tot i que la noia tenia casa, va llogar un piset per ell. Ella hi anava quan podia, ell mandrejava, buscava sexe i oients pels seus idíl.lics manifestos. Ella treballava i el mantenia, sense adonar-se’n. Ell va anar a fer la mili. Ella l’esperava, i de passada li feia de mare. Ell prometia i s’enyorava, i demanava diners. Ella escrivia poemes, plorava i enviava diners.
Ell va tornar. Ella encara hi era, esperant. Ell estava deprimit, i no treballava. Ella seguia pagant i esperant la vida perduda. Ell va començar a sortir amb d’altres noies. Ella seguia escrivint poemes. Va arribar l’estiu. Ell va marxar, no estava per viure lligat a una relació. Ella plorava, escrivia poemes, i assajava posats de femme fatal, amb l’únic objectiu de recuperar-lo. Un dia d’estiu, amb un formòs vestit blanc eivissenc i sense res a sota, va anar al lloc on ell estava de gresca amb la xicota de torn. Ella va guanyar. De matinada se’l va endur amb el seu cotxe. Semblava que la història duraria, ara sí.
Fins que un dia, ell li va dir, tot plorós, que tenia sífilis, que ja podia anar a fer-se l’analítica. La venèria va donar negatiu, però va sortir un embaràs. Al cap d’un meset, també va sortir la malaltia.
Il.legalment, ella va haver de demanar un préstec a una amiga per anar a París, (en un dramàtic viatge de 48 hores, just per tornar a treballar el dilluns) Per força s’havia de desfer del fill que no hagués nascut bé, segons va dir el doctor. Quan va sortir de Montmartre, i va anar al Sacre Coeur, tenia els ulls entelats, i un dolor profund, desesperat, al cor. La Torre, per fer la foto, la té migperduda als records. El que recorda més bé, són els somnis repetits dia rere dia de plors inconsolables d’infants, que va tenir durant anys. I la ràbia que sentia contra qui, alegrement, parlava d'abortaments com un crim. Encara la sent, el sent.

12 comentaris:

Striper ha dit...

Continues sen ñla zael o sigui tu.Molt be!!!

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Aquet relat encaixa més al BIG BEN que a la TOUR EIFFEL. Tampoc importa massa, és la típica historia de les calentures de joventut versió femenina.

Petons.

Carme ha dit...

Un bon relat, Zel. M'arriba la tristor i la ràbia també. Una abraçada.

XeXu ha dit...

Quina història! Déu n'hi do, crua, dura, una vida de desgràcies, però moguda per l'amor incondicional. Sense oblidar el teu puntet reivindicatiu, que no falti! Molt bon relat, t'ha quedat de conya!

Montse/Arare ha dit...

Una història repetida... versió París, versió londres, tant li fa...
m'ha agradat!
un petó.

Els del PiT ha dit...

Tot i que no he llegit la primera versió, aquesta història és esfereïdora. Potser tingui a veure amb el tema de la píndola de l'endemà del que es parlava ahir i amb allò dels mètodes anticonceptius.
Molt bon relat que m'agradaria pensar que ha sortit només de la teva imaginació.
;-)

rebaixes ha dit...

Al menys l'he pogut llegir. Es el teu estil en que la queixa no deixa veure com els teus llavis somriuen. Anton.

Pais secret ha dit...

Llegint el teu relat m´ha vingut al cap una vella cançó de Dalila
que ha versionat Luz Casal.

http://www.youtube.com/watch?v=ij9Hjgbp_Fg

Qui no mereix ésser feliç sota els cels de París?

kweilan ha dit...

Molt trist i amb denúncia inclosa. Molt bo, zel!

Ramon ha dit...

El primer deixa un regust d'absenta. En plan Van Gogh. El segon es molt bo, menys original que el de l'absenta... Jo el segon el situaria a l'Espanya de Lorca... com la casa de bernarda alba.

Tere ha dit...

Vas desnudando tu alma.Besos

barbollaire ha dit...

una abraçada nina
:¬)*