S’acaben els dies d’un curs dur, amb carones cansades, però amb desig de contacte. Els meus nens volen estiu. Han treballat dur, els he exigit molt, però era l’acord que havíem pactat per poder anar endavant.
"Los hallazgos de Defensa Internacional de los Niños (DCI, por sus siglas en inglés) aparecen tras las revelaciones hechas por soldados israelíes y altos comandantes en el sentido de que aterrorizar a los civiles palestinos, incluidos los niños, “es un procedimiento normal” que se utiliza en Cisjordania."
Preparem amb ganes una senzilla portada per les feines de l’any, remirant full a full, i riem, comparant els primers dies –quina lletra, has vist, no s’entén res!- ostres, i aquest dibuix? jijiji quin riure! Saben del seu esforç i es mostren orgullosos. Expliquen com han aconseguit superar-se, en són molt conscients.
"La pasada semana hubo más revelaciones de malos tratos a palestinos, algunos tan jóvenes como de catorce años de edad, que fueron difundidos por la TV israelí utilizando el material recogido por soldados disidentes como parte del proyecto Rompiendo el Silencio, y en las que se pone de relieve la brutalidad del ejército."
Encara anem de corcoll acabant alguna coseta que costa, però mentre voleio, me’ls miro i els ajudo, animant-los dient que ja queda poc, escolto converses que m’emocionen...-aquest estiu somiaré amb tu!- i jo!-i jo també, es que t’estimo tant que... que no puc parar!- Pobrets, que macos, déu meu..."Durante una operación de doce horas de duración que empezó a las tres de la madrugada, a 150 detenidos les colocaron una venda sobre los ojos y les esposaron por detrás con una cuerda de nylon tan fuertemente apretada que hizo que las manos se les pusieran azules. Las palizas peores, dijeron los soldados, tuvieron lugar en los aseos de la escuela."
Ja he vist tots els pares, una setmana dedicant totes les tardes a l’entrevista prèvia a l’estiu per valorar com ha anat tot, i pactar què convé que facin durant les vacances... parlem de casals, de feines i de com no perdre el ritme amb el que els encarrego de fer, de lectures recomanades i de descans ben merescut.
"Según el informe del DCI, cada año se lleva a unos 700 niños ante tribunales militares israelíes, y que se les niega, hasta a los niños de doce años, poder contar con el apoyo de un abogado durante los interrogatorios. Añade que los interrogadores, de forma rutinaria, tapan los ojos y atan las manos de los niños durante los interrogatorios y que utilizan técnicas que incluyen bofetadas y patadas, privación de sueño, confinamiento en solitario, amenazas a los niños y a sus familias, manteniéndoles atados durante largos períodos.
El DCI dice que hay informes de que a varios niños se les encerró en celdas especialmente diminutas, en un centro de detención cerca de Haifa, al que se refieren como el Número 36. Las celdas no tienen ventana ni ventilación, sus paredes son oscuras y hay una débil luz encendida durante las veinticuatro horas.
En el 95% de los casos, los niños son acusados a partir de confesiones firmadas que están escritas en hebreo, una lengua que muy pocos de ellos comprenden.
Una vez sentenciados, y en violación del derecho internacional, se mantiene a los niños en prisiones de Israel donde sus familias no pueden visitarles y donde no se permite que reciban educación alguna."
M’ha de caure la bena dels ulls. He de recordar-me com n’estem de bé si pensem en aquests altres nens, els qui surten aquí i tants de més a prop que no tenen la sort de gaudir de vida, d’esperança, d’aprendre, de fer-se grans tranquils.
Com es pot suportar saber d’ aquests contrastos? A quina mena de persones hem confiat el destí del món? Digueu-me, creieu que la vida és justa? Com és possible que es facin aquestes barbaritats?
Retalls del text "Un día normal de trabajo del ejército israelí"
Golpeando y torturando a los niños
28 comentaris:
Si algú fes alguna pintada en alguna sinagoga o algun jueu/eva major d´edat revés un clatallot, dirien que és un mal tracte i un fet racista.
Clar que tot és perdona quant és fa en nom de Deu. I ara que ningú amb digui que el seu és el millor (amb refereixo al Deu)
com sempre les teves paraules, fan reflexionar..
avui tambe fan esgarrifar.
un peto, maca
Potser que aqui estem tan be es la causa de que altres llocs estiguin malament..
com tantes vegades, ens fas encongir
Món injust de forts contrastos... les teves paraules porten cap a una bona reflexió, com sempre.
Per cert, m'agrada la música del blog! Sigues jove per sempre més!! Quin desig... ;)
Gracias por tu visita y pasa cuando quieras por debajo de mi lengua.
No tolero la violencia, pero la que se ejerce hacia los niños, despierta en mi sentimientos que estan lejos de la racionalidad.
Saludos y de nuevo gracias.
Bonica combinació dels dos temes... M'ha agradat molt la disjunció amb què els has conjuntat... :P!!
La violència nomès engendra més violència, i el trauma que patiran aquestes criatures de per vida, malauradament no els ajudarà a cercar la pau. Les tortura és inacceptable per a qualsevol ésser humà, per això hi ha tribunals de justícia, però aquí el que ens relaten són judicis sumaríssims d'injustícia i que marcaran i espatllaran el futur de tota un generació, la que hauria de buscar un coneixement de l'altre per arribar a la pau, tindrà tanta por en els subconscient que no en voldrà saber res.
uffff
Uff! M'has encongit el cor!!
Mentres se'ns pugui encongir el cor, encara hi som a temps; el problema serà quan ho torbem normal.
Hem de dir-les i treballar per evitar aquestes injustícies... Cadascú aportant el seu granet de sorra.
Zel, tant sovint no sé què dir quan el llegeixo i qualsevol paraula em sembla poca cosa per a la indignació que podem sentir per aquestes barbaritats. Dic i continuo sense saber què dir. Una abraçada.
El que fa Israel es un genocidi a càmara lenta, mica en mica, i la resta del mon ho mirem anestesiats.
Hi ha tantes coses que se'ns escapen.
Gràcies per recordar-nos-les, encara que no siguin bones notícies, les hem de saber per poder fer-hi alguna cosa.
Gràcies pels teus valors, que estic convençuda que transmets als teus alumnes, als teus lectors, a la teva família i als teus amics i gràcies per transformar-nos cada dia en més humans.
1petonàs
Aquest apunt i aquesta imatge... més les que et venen al cap mentre llegeixes, l’hauríem de tenir penjat als nassos caaaada dia de l’any, Zel. És totalment esgarrifós el que les persones podem arribar a fer... “persones”? “Humanes?” Totalment bèsties i injustes.
A vegades penso que la vida, el món, necessita un bon repàs.
Encantada de llegir-te Zel i, d’haver-te “conegut”.
Sempre recauen totes les petecades en els mes indefensos . S'ha de ser molt cruel per fer coses així amb persones , però es que amb nens ja no te nom , apart de que no serveix per res .
Contrastos que no haurien d'existir però que malhauradament existeixen i poca gent fa coses per evitar-ho o, si més no, denunciar-ho...
I sobre el teu comentari al meu post, doncs mira jo he fet una pensada semblant de cara a aquest estiu posant la mirada cap amunt. De moment l'Empordà (o una part d'ell) no se m'escaparà. Hi ha molts llocs per redescobrir o descobrir de nou en aquest nostre país petit però eixerit.
Petons!
no, la vida no és justa.
els contrastos d'aquest post són brutals. No trobo explicació ni sé què dir. LLegia i pensava en l'Abril (la filla d'uns amics) quan m'ensenya l'àlbum dels treballs, o com somriu quan em veu arribar per esmorzar i se'm fa un nus a l'estòmac perquè sóc incapaç de pensar, pregar, per tots aquests infants que tan lluny, pateixen i es fan adults plens de rancúnia i dolor.
Israel practica el terrorisme d'estat sistemàticament. El terrorisme consisteix a crear el terror, amb una finalitat: aconseguir la rendició moral de la població per a que aquesta pressione els seus dirigents, per a que el poble palestí -fart del terror israelià- diga als dirigents palestins: "Cediu, feu el que us demanen, però que paren ja".
El terrorisme no es fa perquè sí, com he dit. És una pràctica que requereix absència d'escrúpols, això sí.
El terrorisme és l'horror inimaginable. Sobretot si el practica un Estat que se sap impune per a torturar, assassinar, amputar persones, dessagnar, destruir una cultura, desmembrar famílies, provocar la misèria, la humiliació desconeguda per nosaltres...
La fotografia amb què avui il·lustres el teu escrit és espantosa. Avui només he llegit en diagonal; no sé si vull saber de què va, tot plegat.
Aquesta foto és horrorosa :-((
El mal invade la tierra y se cuela hasta en las guerras...
Hace no más de 72 horas que un niño de 16 años ha perdido a su padre,también víctima de la sinrazón humana...todo ello a mucha menos distancia de tu casa que el conflicto de oriente medio. Lamento que no haga acto de presencia para con estas victimas cercanas la sensibilidad que te caracteriza, Roser.
Hace mucho tiempo os desee a todos que nunca tuvierais que ver una columna de humo en vuestro cielo...y hoy por desgracia, este deseo se ha visto truncado en Terrasa. Ese camino, el de las columnas de humo negro, solamente trae tristeza y amargura en todas las casas...
Saludos cordiales.
PD, La fotografía, amigo Ferrán, y corrigeme si me equivoco Roser, procede de la guerra de vietnam, allá por los 70.
dadaista, em sembla desafortunat el teu comentari.
Recordar altres morts per a insinuar que no s'és solidari amb tots per igual em sembla una miqueta pervers.
Amb eixa actitud es pot deslegitimar qualsevol crítica: "Ah, i no dius res del Congo, eh??" (El Congo és el recurs típic de la dreta quan es critica Israel, no sé per què).
La situació dels xiquets a Palestina -la situació general de molts xiquets, almenys- no té punt de comparació amb el que u pot trobar ací. Es denuncia un tracte sistemàtic de tortura.
Salutacions
És molt dur pensar en aquest contrast que has plasmat aquí. Sovint som poc conscients de l'afortunats que arribem a ser, i sovint també oblidem que, no gaire lluny d'aquí, les coses són d'una manera que fa esgarrifar.
(per cert, no tinc el teu correu :O)
Ostres, ens has fet encongir el cor. I a més, aquesta manera d'explicar-ho, intercalant frase amb tant de contrast...
Vicent: Soy consciente de que tengo unos cuantos buenos defectos, pero soy sincero si te digo pero no sabía que entre éstos estuviera el de la perversión.
No ha sido mi intención, y Roser lo sabe ya, criticar su mensaje. Tiene mi total apoyo a su denuncia sobre las víctimas cíviles en Palestina...
Aún así, no he hablado de ningún muerto...solo de un chico de 16 años que ha perdido un padre víctima de la sinrazón humana.
La intencionalidad de mi mensaje ha sido siempre expresar mi deseo de que pueda llegar a romperse el silencio sobre una tragedia que asola un pueblo cercano...
La violencia, lejos de ir a menos, se extiende, y ésta amarga los corazones de allá donde se instala...
dadaista: Si et fixes en el meu missatges, observaràs que no t'he qualificat de pervers. He definit com a perversa una actitud que és més o menys habitual segons amb qui tractes. El matís no és fútil.
Perdre un pare no és fer menció a una persona morta? No veig rellevant aquest punt, però no acabe d'entendre la diferència.
Crec que no hi ha silenci amb el que dius. No ha sigut reflectit als mitjans de comunicació? De quin silenci parles? Potser tens raó, no ho sé; però em sembla que no s'ha silenciat eixe fet que tu comentes.
No estic d'acord amb que la violència s'estenga. La violència té sempre un subjecte i hi ha molts tipus de violència. De vegades s'usa sense escrúpols per interessos econòmics; d'altres, per exemple, és legítima -és la meua opinió- quan es lluita contra un opressor que t'obliga a viure humiliat (el cas de Palestina).
Vicent: He seguido tu consejo y tienes razón...Ahora bien, permiteme añadir que el hecho sería perverso si menospreciara las víctimas a las que ha hecho Zel referencia...Sigo sin ver donde ves tú la perversión.
He seguido leyendo y de nuevo te vuelvo a dar la razón en que sí he mencionado al padre del huérfano.
El silencio al que hago referencia no puede romperlo ningún titular...está dentro de uno mismo.
Por mis errores, he de disculparme...lo lamento.
Publica un comentari a l'entrada