07 de juny 2009

Nosa (homenatge senzill a la vellesa)

"Nuestros ancianos, esos lastres"
Primer he pensat no copiar aquí el dibuix que fa la suposada representació tipus acudit (o no, desconec les intencions de l’autor)
Però després he pensat, què coi, per molta ràbia que em faci, s’ha de veure,
aquí hi ha l’enllaç.
Ben trist, molt trist, que els nostres vells, col.lectiu al qual tots, si tenim sort, ens anem acostant, surtin al diari per qüestió de despesa, per estadística, i normalment amb una connotació pejorativa. Una societat envellida, sembla representar un mal. Ningú sembla recordar qui ens ha fet arribar on som, qui ens ha ajudat a tenir estudis, qui ens va vestir quan erem infants, qui ens abraçava i cantava quan teníem mal o por.

Se’m remou el cor. Els nostres vells són la nostra herència, el nostre saber acumulat, el nostre referent emocional, mirant la vida d’un mateix com un creixement personal amb moltes fonts d’on beure, una d’elles, aquells qui ens han engendrat, font que en el temps té unes arrels profundes. Les meves arrels tenen el nom d’un país i d’una cultura, i els noms de les persones que m’han dut aquí, els meus pares, avis que ja no tinc, i a qui ara, si pogués, diria i preguntaria tantes coses...

El mal és que tractem socialment als vells com una nosa, una despesa, una ocupació de llits d’hospital o residència. Què ens impedeix recollir tot el que ens poden donar mentre en tenim cura? He anat a veure gent gran a algun centre de dia, i em fa una ràbia que em costa controlar en sentir com se’ls parla “Va, maca, aixeca la cama, corre...” “I que guapo que està avui en Joan, eh què si? Com si fossin nens que han de creure i fer bona cara a les visites. I això amb sort.
Alguns, molts, massa, són maltractats per les famílies, hi ha constància que se’ls deixa o se’ls castiga. O no se’ls renta, o els deixen confinats en un racó d’una habitació on quedin fora de la vista i de l’olfacte dels amics dels nens que van a jugar amb els néts.

Si alguna cosa he fet bé en aquesta vida, és encomanar amb el propi model l'amor als grans de casa, exigir un respecte absolut dels meus fills cap als seus avis, i una lloança infinita al seu saber fundat en tot allò que han viscut, vides de lluita i de precarietat. Els nens i joves haurien de ser sovint prop dels avis, o besavis si s’escau, per saber d’on venim, per veure el camí de l'ésser humà cap a la vellesa i valorar-la, per entendre on anem finalment tots. I en el camí compartit, es fa l'amor i el respecte, persones fins el darrer alè.

24 comentaris:

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Hola zel.
Si i no, cada familia és un mon i el generlitzar és contraproduent.

Discrepo amb el que has escrit, si vols un dia t'explico l'experiència que estic vivint, però en privat perquè aquet no és lloc per comentar-ho.

Petons.

Clidice ha dit...

Jo he crescut amb tots els avis i si, hi ha moments durs, però el balanç és absolutament positiu. Ara tinc els pares a casa i els meus fills han crescut amb ells. Honestament, tant la meva parella com jo estem d'acord que és el millor que ens pot haver passat, perquè som una família, som un clan, i això no vol dir haver d'anar tota l'estona junts, ni molt menys, vol dir aprendre a trobar l'equilibri, a conviure, a respectar diferents parers ... és una gran lliçó de vida i penso que l'economia acabarà fent el que el mal cap sembla que ens ha impedit durant les últimes dècades. Penseu per un moment: què és el que vol l'estat capitalista? Una sola llar sense consum? o moltes llars i molt consum?

Striper ha dit...

Un tema tractant molt brillanment , pero estem perdent tantes coses i tants valors.Petons guapa.

Carme ha dit...

Sí, perdem els valors de sempre, un d'ells era aquest: el respecte, l'agraïment i l'amor a la gent gran. Si que hi ha persones velles que són difícils... i què? I de joves que no n'hi ha?

Cèlia ha dit...

Jo no he entès com una despesa sinó com una crítica que no es destina (Espanya) prou despesa: "El gasto en cuidados de larga duración o en protección a la vejez está lejos de la media europea".

merike ha dit...

Molt ben escrit Zel. La meva àvia vivia a la meva casa i era molt feliç que fos amb nosaltres. Estimava escoltar a seu parlar de temps vells, quan era una noia. Era un bon arranjament per la família sencera. Vivia 80 anys.

kweilan ha dit...

La vinyeta del diari també m'ha semblat una crítica a la poca quantitat de diners que es destina a la gent gran. Quant a la ressenya que has fet l'he trobat molt bonica i plena d'uns valors que a poc a poc es van perdent.

surya ha dit...

Ostres!
la veritat és que no m'estranya que t'hagi fet ràbia tot el que has trobat al link.
Potser el que ho ha escrit no pensa arribar a fer-se mai vell!

Jo hagués donat el que fos perquè els meus avis haguéssin viscut una mica més o que almenys hagués pogut passar més temps amb ells.
Mai els hi hauria pogut agraïr tot el que van fer per mi.

sargantana ha dit...

esgarrifa llegir-ho
tens rao...

nimue ha dit...

S'hauria de poder arribar a vell amb la màxima dignitat. Després de tota una vida... i més la que han viscut la generació dels nostres majors.

Ferran ha dit...

M'ha agradat especialment aquest escrit, Zel. Si hi ha un col·lectiu que em toca la fibra d'una manera especial, unes persones que em provoquen somriures d'estimació, són les persones grans. Per sort encara em queda una àvia, de 92 anys; per desgràcia per ella, arran una embòlia fa uns mesos, totalment dependent de la família. Tenir-ne cura, estimar-la encara més que quan estava bé, acaronar-la, tenir-li la mà agafada, donar-li ànims... és el mínim que podem fer per ella. I ho fem amb molt de gust.

Em sembla molt interessant el que apunta la Clidice al final del seu comentari.

Una ET en Euskadi ha dit...

Sí, son todo eso con sus más y sus menos según de quien se trate. No soy de alavar colectivos así, en general.
Si una educa bien a sus niños, con generosidad, respetándolos, mas difícil será que no nos devuelvan esa generosidad, a nosotros cuando seamos mayores, y a los otros mayores también..

Aprovecho además para despedirme hasta julio. Me tomo vacaciones porque sino voy a envejecer antes de lo que quisiera
Un beso y...nos vemos en Julio

fanal blau ha dit...

Els avis van ser actors i actrius de l'escenari de la meva vida i la dels meus germans. Els avis, els que encara hi són, continúen sent-ho dels nostres fills.
Però, malauradament, no tothom ho té tan fàcil.

No és només una qüestió de respecte, és un aprenentatge a la vida.
Perquè ara som petits, ara adults i demà serem vellets. I tan de bo...si el bon temps ens acompanya!

rits ha dit...

aquesta tarda he vist Vacaciones de Ferragosto. Tot u homenatge a la gent gran i a com es veuen.

Un escrit molt maco, Zel!!

Marta Rieradevallink ha dit...

Jo he m'he criat amb els meus avis materns, viviem al mateix pis els avis, els pares i jo. Moltes coses que al principi no entenia ara s'han convertit en motius essencials de la meva manera de veure la vida.

garbi24 ha dit...

Vull creure que tot això esta cambiant i que quant ens toqui a nosaltres , tot serà diferent , doncs nosaltres mentre podem fer anar un teclat ...ja tindrem molta sortida al mon exterior i no ens quedarem amb l'unica solucio que tenen molts ara de mirar la tv i llegir revistes del cor , sempre que els veig hi penso......pobres si sabessin i tinguessin internet...podrien fer molt els uns per els altres , almenys animicament.
Un gran tema pendent de la societat

tia cookie's ha dit...

Jo no he conegut a capa avi, els meus fills malauradament tan poc, així que estic per llogar uns avis. Crec que formen part essencial de la nostra formació emocional i m'emprenya pensar que estic coixa de sugus i bastons on es recolzen els que han gaudit d'uns avis.

Toy folloso ha dit...

Potser això estigui canviant, ja que els avis, en tenir més temps lliure que els pares, viuen molt de la vora la infantesa dels néts.
En tot cas, tal faràs, tal trobaràs....
El Paneque, imagino bisbalenc (aqui viuen molts), sembla que no li revisen el que publica.

Thera ha dit...

A la nostra societat no hi ha lloc per a la vellesa, és dur, però és així, en una societat com la que hem creat on l'èxit, la bellesa, la vida frenètica,... la vellesa ha anat quedanten un racó. A la nostra societat no és vàlida ni l'experiència, ni el saber fer, ni els bons consells,... La vellesa s'arracona, s'amaga, ningú la vol veure. Es viu i s'entén com una disminució de la persona, com un rebuig de la societat. Per a mi és molt dolorós, però ho sento així.
M'ha agrat el teu escrit. Espero que amb el temps poguem tornar a altres maneres de fer, cultures molt menys evolucionades ens dónen molt més exemple.

Agnès S. ha dit...

Aquest és un tema que em te molt sensibilitzada.
Però tot hi així, cal reconèixer que hi ha àvis/àvies de diferents caràcters, com passa amb totes les edats., si profunditzem en el passat d'alguns, també descobrim gent més jove que està fent un sacrilègi per algú que potser no s'ho va guanyar gaire...per sort, d'aquests no en conec gaires.

Com en tot, hi certes injustícies, i amb això, suposo que em contesto a mi mateixa.

Tonina ha dit...

Què seria de nosaltres sense els padrins? Jo vaig crèixer amb ells i ara els meus fills també ho fan. Ells els ensenyen molt més del què poden aprendre enlloc.
Realment, un acudit amb poca gràcia!!

Ma-Poc ha dit...

un tema dur. cada cop hi ha menys respecte per a les persones grans...

Cristina ha dit...

Un escrit molt emotiu. Em toca d´aprop. D´una banda perquè ja només em queda una àvia i d´altra banda perquè treballo en sanitat i la majoria de pacients són persones grans amb malalties cròniques, fractures de fèmur, demències, malalties que els converteixen en éssers completament depenents però en molts casos completament conscients de la seva situació, cosa que fa que entristeixin i sentin que ja no serveixen per res. De vegades ens pot semblar que ens expliquen batalletes però en aquestes paraules hi ha grans veritats perquè ells, si han arribat a vells és perque han viscut molt i moltes experiències. Per tant, el respecte ha de ser una part molt important en la nostra relació amb ells.

Edurne ha dit...

Esto que has escrito también lo suscribo en su totalidad y además me pongo llorona (ando muy llorona últimamente)porque veo que la realidad es, tristemente, la que tú has descrito.
No tenemos memoria, no tenemos corazón...?
Yo miro a mi aita, ami ama, veo como van envejeciendo y erdiendo esas facultades que les hacía unos titanes para mí (lo siguen siendo), y me pongo enferma porque no acepto esa "bajada", me revuelvo y entonces los miro con amor, los veo como lo que son, como lo que siempre han sido, mis padres!
Jesússss, que tengo que salir a nado...! ;)
Molts petons!