Nosa (homenatge senzill a la vellesa)

"Nuestros ancianos, esos lastres"

Primer he pensat no copiar aquí el dibuix que fa la suposada representació tipus acudit (o no, desconec les intencions de l’autor)
Però després he pensat, què coi, per molta ràbia que em faci, s’ha de veure, aquí hi ha l’enllaç.

Ben trist, molt trist, que els nostres vells, col.lectiu al qual tots, si tenim sort, ens anem acostant, surtin al diari per qüestió de despesa, per estadística, i normalment amb una connotació pejorativa. Una societat envellida, sembla representar un mal. Ningú sembla recordar qui ens ha fet arribar on som, qui ens ha ajudat a tenir estudis, qui ens va vestir quan erem infants, qui ens abraçava i cantava quan teníem mal o por.

Se’m remou el cor. Els nostres vells són la nostra herència, el nostre saber acumulat, el nostre referent emocional, mirant la vida d’un mateix com un creixement personal amb moltes fonts d’on beure, una d’elles, aquells qui ens han engendrat, font que en el temps té unes arrels profundes. Les meves arrels tenen el nom d’un país i d’una cultura, i els noms de les persones que m’han dut aquí, els meus pares, avis que ja no tinc, i a qui ara, si pogués, diria i preguntaria tantes coses...

El mal és que tractem socialment als vells com una nosa, una despesa, una ocupació de llits d’hospital o residència. Què ens impedeix recollir tot el que ens poden donar mentre en tenim cura? He anat a veure gent gran a algun centre de dia, i em fa una ràbia que em costa controlar en sentir com se’ls parla “Va, maca, aixeca la cama, corre...” “I que guapo que està avui en Joan, eh què si? Com si fossin nens que han de creure i fer bona cara a les visites. I això amb sort.

Alguns, molts, massa, són maltractats per les famílies, hi ha constància que se’ls deixa o se’ls castiga. O no se’ls renta, o els deixen confinats en un racó d’una habitació on quedin fora de la vista i de l’olfacte dels amics dels nens que van a jugar amb els néts.

Si alguna cosa he fet bé en aquesta vida, és encomanar amb el propi model l'amor als grans de casa, exigir un respecte absolut dels meus fills cap als seus avis, i una lloança infinita al seu saber fundat en tot allò que han viscut, vides de lluita i de precarietat. Els nens i joves haurien de ser sovint prop dels avis, o besavis si s’escau, per saber d’on venim, per veure el camí de l'ésser humà cap a la vellesa i valorar-la, per entendre on anem finalment tots. I en el camí compartit, es fa l'amor i el respecte, persones fins el darrer alè.