sínia (una contribució a personatges itinerants)

ruc com ets,no t’adones que,

per molt que caminis,

mai sortiràs de l’eterna rodada

un solc infinatament trepitjat

que només enclotes inútilment,

sense sortida, sense nova llum…

surt, fes via, desfes-te del lligam

que et té esclau de la sènia

d’una vida fosca, sense principis

sense desig, sense horitzó….

M'estranya que encara hi hagi algú que visiti aquesta finestra, abandonats els amics com els tinc, enfangada fins les orelles entre munts de paperassa, memòries i projectes de millora, anàlisi de resultats i plans de tota mena. Avui l'escola s'ha convertit en una mena de estament tan enfarfegat de protocols que gairebé resulta que entrar a la teva classe ho vius com un gran descans... Així estic ara, i cansada, molt... De tota manera, faré una aturada, uns dies a Formentera a desconnectar i retrobar el goig de no fer res, només mirar i gaudir del sol i el mar, i la natura encara prou salvatge... I tornaré i em retrobaré amb allò pendent, què hi farem...

He posat el poemet, perquè, aquesta nit he tingut aquest somni. He tornat a ser als camps de l'avi, allà a Borrassà, on passava els estius. I he vist el burro, amb les orelleres, voltant i voltant lligat al ferro de la sínia, per treure aigua del pou, que jo esperava delerosa, i en seguia el canalet fins que arribava a les regues del blat de moro, més alt que no pas jo. He sentit el record dels peus descalços al llim fi, que no era ben bé terra fangosa, no m'hi enfonsava pas...i les corregudes fins al capdavall de la filera de mates, cridant a l'avi quan l'aigua ja vessava i havia de girar la rega...recordo els peus xops, aixecar-me el vestit per no esquitxar-me, i jugar, parlar sola, essent l'única princesa d'aquell bosc. Després anava al presseguer, i l'avi em deia -encara són verds!- mentre amania una tomata i aixafava un ceba entre les seves mans nuoses, i el burro vinga a rodar, sense parar... De vegades, massa vegades molts fem com ell, rodar i rodar per no anar enlloc...