així no

Pugem al cotxe i decidim anar a la recerca d’una residència on sabem que ella hi té ingressat (vivint) un familiar proper.

De fet anem a l’aventura, només sabem el poble, però ni tan sols el nom del lloc. Jo recordo pel camí, que torno a les arrels de parts dels besavis, encara hi deu haver descendents vivint per aquells indrets que no conec. Quin xoc, quin contrast en la manera que tenim d’entendre la família, i en com s’entenia abans, ara sembla que et pots permetre el luxe de perdre les arrels, segur que molts ni sabem els nostres orígens...

L’edifici polit, nou, assèptic, crida de lluny l’atenció, no hi ha pèrdua. Un jardí gran, verd, gespa tallada, raconets amb bancs i taules, ben buit. Un angelet de pedra, una tanca poc alta (no calen gaires barrots per tancar-los, poc poden aspirar a moure’s i tornar a ser lliures)

Ningú ens pregunta res quan saludem dolçament dues dones i un home que són just a l’entrada, però ells ens miren com decebuts, (deu ser que no som les visites que esperaven?)

Tampoc ens diuen res quan entrem, cap taulell, cap informació, olor de desinfectant i colònia barata, Tombem el cap a dreta i esquerra i el veig, encarat al passadís que porta a fora, assegut a la cadira de rodes. Hi anem, l’abracem, el petonegem, i ell plora. Decideixo pel meu compte endur-me’l, ens miren els altres, també sols en la mútua companyia, que són allà. Ell ens demana d’anar a la seva habitació.

Entrem, de poc no embestim l’armari mig obert, mentre una dona de mitja edat i somriure tendre li explica que li desa els pantalons nets a l’armari. Ell ens fa tancar la porta i plora.

-Perquè m’ha passat això... em tenen aquí, no venen a buscar-me... prou que ho volia fer bé i ho vaig esguerrar tot... i ella es va morir i ni tan sols em van dir res, fins al cap de quinze dies... no puc anar-la a veure, els demano que em portin a veure el nínxol, però... només volen els diners... no sé com va anar, em van dir que havia mort en aquest llit del meu costat...jo... no ho sé...no sé si m’enganyen... i la casa, hi he d’anar, qui sap com està... ella la volia tan polida i ara... i perquè no em porten a casa...ah, el darrer dia ja els ho vaig dir, si voleu acabar les obres, haguéssiu estalviat... tota la vida ens vam cuidar dels seus fills, els donàvem tot el que volien...Perquè m’ha de passar això a mi... he d’anar al banc, arreglar les coses, no tinc aquí cap diner, no puc disposar de res... sort que hi ha una noia que quan em sent plorar em fa companyia, però ells... no, ells no volen que em mogui d’aquí... em deixen al llit cap a les vuit... què voleu que faci, a les dues o les tres ja sóc despert, i només rumio... què faig aquí tot el dia...

Enmig dels punts suspensius, li dèiem el que bonament podíem per animar-lo, quin cinisme sense voler, sigues valent, pren forces i podràs tornar i... mentides...piadoses? N’hi ha d’aquestes?

Les llàgrimes rodolaven per la seva pell solcada d’arrugues, els ulls lluents deien quin desig tenia de ser a casa seva, els seus mobles, el seu llit, el seu sofà...tot ben pensat, llogar algú que cuidés d’ell, però a casa... Sense pietat, a les set en punt l’han vingut a buscar per sopar. Quan l’he dut amb la cadira cap al menjador, he sentit que mormolava –un altre disgust...- mentre s'eixugava les llàgrimes. Ens hem sentit tan malament...segur que, fins al darrer instant confiava que, avui sí, aniria a casa. Però no tenim poder de decidir, no som “de la sang”, que diuen, només podem anar de visita... –quina il.lusió que m’ha fet!, em pensava que ja no vindria ningú mai més... -ha dit després del darrer petó.

Sortint, erem nosaltres qui ploràvem. Doneu-me les raons que vulgueu, són segur molt encertades, sovint convenients i/o necessiàries i fredament adequades. Però, si puc, si sóc viva, si tinc força, mai arraconaré cap dels meus en un lloc d’aquests.