13 de juliol 2009

així no

Pugem al cotxe i decidim anar a la recerca d’una residència on sabem que ella hi té ingressat (vivint) un familiar proper.

De fet anem a l’aventura, només sabem el poble, però ni tan sols el nom del lloc. Jo recordo pel camí, que torno a les arrels de parts dels besavis, encara hi deu haver descendents vivint per aquells indrets que no conec. Quin xoc, quin contrast en la manera que tenim d’entendre la família, i en com s’entenia abans, ara sembla que et pots permetre el luxe de perdre les arrels, segur que molts ni sabem els nostres orígens...

L’edifici polit, nou, assèptic, crida de lluny l’atenció, no hi ha pèrdua. Un jardí gran, verd, gespa tallada, raconets amb bancs i taules, ben buit. Un angelet de pedra, una tanca poc alta (no calen gaires barrots per tancar-los, poc poden aspirar a moure’s i tornar a ser lliures)

Ningú ens pregunta res quan saludem dolçament dues dones i un home que són just a l’entrada, però ells ens miren com decebuts, (deu ser que no som les visites que esperaven?)

Tampoc ens diuen res quan entrem, cap taulell, cap informació, olor de desinfectant i colònia barata, Tombem el cap a dreta i esquerra i el veig, encarat al passadís que porta a fora, assegut a la cadira de rodes. Hi anem, l’abracem, el petonegem, i ell plora. Decideixo pel meu compte endur-me’l, ens miren els altres, també sols en la mútua companyia, que són allà. Ell ens demana d’anar a la seva habitació.

Entrem, de poc no embestim l’armari mig obert, mentre una dona de mitja edat i somriure tendre li explica que li desa els pantalons nets a l’armari. Ell ens fa tancar la porta i plora.

-Perquè m’ha passat això... em tenen aquí, no venen a buscar-me... prou que ho volia fer bé i ho vaig esguerrar tot... i ella es va morir i ni tan sols em van dir res, fins al cap de quinze dies... no puc anar-la a veure, els demano que em portin a veure el nínxol, però... només volen els diners... no sé com va anar, em van dir que havia mort en aquest llit del meu costat...jo... no ho sé...no sé si m’enganyen... i la casa, hi he d’anar, qui sap com està... ella la volia tan polida i ara... i perquè no em porten a casa...ah, el darrer dia ja els ho vaig dir, si voleu acabar les obres, haguéssiu estalviat... tota la vida ens vam cuidar dels seus fills, els donàvem tot el que volien...Perquè m’ha de passar això a mi... he d’anar al banc, arreglar les coses, no tinc aquí cap diner, no puc disposar de res... sort que hi ha una noia que quan em sent plorar em fa companyia, però ells... no, ells no volen que em mogui d’aquí... em deixen al llit cap a les vuit... què voleu que faci, a les dues o les tres ja sóc despert, i només rumio... què faig aquí tot el dia...

Enmig dels punts suspensius, li dèiem el que bonament podíem per animar-lo, quin cinisme sense voler, sigues valent, pren forces i podràs tornar i... mentides...piadoses? N’hi ha d’aquestes?

Les llàgrimes rodolaven per la seva pell solcada d’arrugues, els ulls lluents deien quin desig tenia de ser a casa seva, els seus mobles, el seu llit, el seu sofà...tot ben pensat, llogar algú que cuidés d’ell, però a casa... Sense pietat, a les set en punt l’han vingut a buscar per sopar. Quan l’he dut amb la cadira cap al menjador, he sentit que mormolava –un altre disgust...- mentre s'eixugava les llàgrimes. Ens hem sentit tan malament...segur que, fins al darrer instant confiava que, avui sí, aniria a casa. Però no tenim poder de decidir, no som “de la sang”, que diuen, només podem anar de visita... –quina il.lusió que m’ha fet!, em pensava que ja no vindria ningú mai més... -ha dit després del darrer petó.
Sortint, erem nosaltres qui ploràvem. Doneu-me les raons que vulgueu, són segur molt encertades, sovint convenients i/o necessiàries i fredament adequades. Però, si puc, si sóc viva, si tinc força, mai arraconaré cap dels meus en un lloc d’aquests.

29 comentaris:

Josep ha dit...

Impactant. M'ha agradat

- assumpta - ha dit...

Que puc dir-te, que tu no hagis dit...
Em sap molt i molt de greu.
Davant d'aquestes situacions (que desprès ho emmascaren dient que "ells" sí són la família, i tu res, que "ells" saben el que li convé), l'ànima queda sesgada de dalt a baix hi aquest senyal no marxarà mai més.
Una havia meva l'hi van dur a una... jo no volia, però primer decidien els seus fills... va estar-hi només 15 dies (em sembla que ni això).
Diu ma mare que va morir "de gran". Jo sé que va morir de pena.

kweilan ha dit...

És molt trist i injust però no valorem la vellesa...no només això sinò que la menyspreem. Un escrit magnífic ple de sensibilitat.

novesflors ha dit...

Jo tampoc arraconaré la meua mare, que és l'única que em queda en un lloc així. És terrible.

yraya ha dit...

Que post más triste y desgarrador, se me ha encogido el corazón.
Eso lo he vivido de cerca,antes de trabajar con niños lo hacia en una residencia de ancianos, todo era muy triste, lo pase mal, ni el fin de semana lograba quitarmelos de la cabeza.
Que triste final tienen muchos de ellos.
Un petó molt fort.

XeXu ha dit...

És un post molt dur, la veritat, només de pensar-hi esgarrifa. Tampoc voldria arribar a aquests extrems, però la vida dóna tantes voltes que ara mateix no et puc dir què faré amb els meus o amb mi mateix. Però llegint el teu escrit es fa tot una mica més clar.

Els del PiT ha dit...

Espero no haver de passar per una situació tan dura, ni pels meus ni per mi, és clar...
:-(

PS: Sóc feliç de poder visitar el teu blog sense problema amb el flamant (i recent estrenat d'avui) Mozilla firefox.

Carme ha dit...

Que trist! A vegades no hi ha manera d'entendre les raons que poden tenir i molt menys les maneres de fer les coses que té la gent. Espero que no ens hi haguem de trobar mai, per cap persona propera.

Assumpta ha dit...

Jo també espero no haver-m'hi de trobar mai.

Però hi ha casos i casos. Sé d'un matrimoni (clar que eren tots dos) coneguts dels meus sogres, que hi volien anar. Ho van buscar ells mateixos i tot.

El que tu expliques és trist... molt trist. Sembla com si a aquesta persona l'haguessin "aparcat" allí i no se'n recordessin. No el van a veure? No té mai visites? No el fan sortir ni una estona?

rebaixes ha dit...

Això és la gran soledat. Es terrible el que expliques, i seguraent no l'únic. Nosaltres no ho varem fer.Els meus germas no sé si ho haurien fet. I fa unes setmanes varem enterrar una cunyada i el seu fill i nora la varen cuidar amb grans dificultats, però era a casa del fill,... No vull pensar que quan ja no serveixi per a res en toqui això.--- ahir precisament escribia també d'un vell al pedris de casa... remenant la seva vida... M'has fet possa trist, la soledat... no la vull per dona, en canvi, puc estar amb la soledat sense queixar-me. Un`petò, no ens deixem sols els uns als altres ...Anton.

Joana ha dit...

Ufff noia... m'has engoixat!
Molt trist.

garbi24 ha dit...

La veritat que que de vegades es fan coses molt injustes , amb la gent que ens ha donat la vida . I no dic que aquests centres siguin dolents , si no que no pots abandonar els teus en un lloc i no preocuparte més fins que t'avisan de que tot s'ha acabat , es llàstima però molts ho fan....i no es just.

GAIA ha dit...

El teu post m’ha arribat a l’ànima, doncs m’ha recordat molt el moment que estic passant ara. En el meu cas, és la meva tieta. El se únic fill la va posar en una residència de Barcelona. Jo la vaig a veure un o dos cops al mes doncs visc a la Garrotxa. El seu fill viu a Sevilla i passa mesos sense visitar-le. Quan vaig a veure la meva tieta se’m trenca el cor. És passa tota l’estona plorant, dient que vol marxar d’allà perquè és troba molt sola. Els germans de la meva tieta i jo vam intentar parlar amb el seu fill per portar-la a un centre d’Olot però com la relació tampoc és bona ens va dir que no ens fiquéssim en els seus assumptes. El problema és que rep molt poques visites perquè hores d’ara no queda ningú de la seva família a Barcelona.
Està delicada i necessita una cura especial que només gent professional li pot donar. Està clar, que si la portes a la Garrotxa no me la podria emportar a casa però si que podria visitar-le més assíduament i donar-li més recolzament afectiu.

Núr ha dit...

M'ha costat moltíssim aguantar-me les llàgrimes... M'ha sabut tant de greu...

Els meus avis eren en una residència, prò hi estaven a gust. Ells sempre ho deien, que així no s'havien de preocupar de res, que els ho netejaven tot, que no havien de cuinar... Els tractaven bé i no feien mala cara. Ni ells, ni la resta d'avis que hi havia. Algun potser sí, prò semblava més per malaltia que per incomoditat.

Quan van morir, se'n van encarregar molt bé, de tots dos, i també de la família.

Vam tenir sort que la residència era al costat de casa meva i de ma tieta (vivim molt a la vora) i podíem anar-los-hi a veure tot sovint.

Prò això no és sempre així... i és una pena quan tot plegat és com descrius...

Quin greu, de debò.

Thera ha dit...

Impactant, quant turment, quan dolor i quanta impotència,... Posar-nos a la pell dels àvis que viuen sols i retirats de la vida, encara que sigui en els més desinfectats i higiènics dels centres, no ho sabem fer.
Llocs que sempre em fan posar la pell de gallina...
Llocs de vegades innevitables...

fada ha dit...

Com m'agradaria que la vareta màgica fos de veritat... :( M'he quedat xof. No és que no sàpigues que aquestes coses passen, però quan t'ho relaten així de real, voldries poder-te posar una tireta a l'ànima. Petons.

Antoni ha dit...

buf, de veritat que no entenc on ens deixem la humanitat els humans...o es que es una definició que ens varem inventar per no tenir que identificar-nos com animals?
Impactant, trist.
ptns

Susanna ha dit...

Els meus avis van acabar a una residència. El meu pare i els seus germans sabran per què ho van fer i jo no sóc ningú per jutjar-los. Això sí, el dia que vaig anar a veure'ls em va caure l'ànima als peus, tot i que, d'entrada, semblaven ben atesos...És dur. Molt dur.

josep estruel ha dit...

No tots afortunadament, Però a les persones grans ja les comencen arraconar des del moment que "destorben"
No és trist veure'ls unes setmanes en cada casa?
Quan cuidar-los és només anar de visita?.
Quan s'adonen que cuidar-los és interès?.
Si que és per a plorar. Però plorar molt abans d'entrar en una Residència.
Plorar quan saps que ja s'estan repartint el pati i la flors.
I que tots els records o part d'ells aniran a les escombraries. De vegades penso que quan entren en aquestes Residències, ja no els queden llàgrimes.

Un petó.

Luluji ha dit...

Molt fort, la trista realitat, sempre dic que si em d'acabar així, preferiria acabar amb mi jo mateixa, m'ha impactat la manera com ho has escrit, petons

Agnès S. ha dit...

Aquestes realitats fereixen el cor.

Cristina ha dit...

Jo conec el tema de molt aprop i és dur, trist, injust que algú acabi a una residència els seus dies després d´haver-ho donat tot. Les paraules que ell deia em semblava haver-les escoltat no fa pas tant...

jrrofi8més ha dit...

€i! Ploro, jo també PLORO

nimue ha dit...

quanta tristesa...
b7s,bonica.

Edurne ha dit...

Ufff, se me ha puesto un mal cuerpo que no te cuento!
Vaya triste! Y lamentablemente hay muchos casos así...
No lo entiendo, nunca podré entenderlo!

Petons!

iaiapunkarra ha dit...

Impactant, el post d'avui.


Pobre avis d'avui dia: Ells que tant van lluitar per tirar endavant una família, per ara això. Imagineu què passarà quan els pares d'avui dia siguin vells: Els seus fills, com que hauran crescut veient com els pares no sabien on colocar-los a l'estiu, i a l'hivern els han fet fer un munt d'activitats per no tenir-los a casa, faran el mateix amb ells o encara pitjor, perquè no hauran après què vol dir tenir una família i sacrificar coses si cal.

Que aquí molta família i moltes hòsties, però arriben les vacances i... I ara què dimonis fem amb l'avi? Com qui no sap què fer amb el gos i l'abandona. Si hem de renunciar a les vacances o a una vida millor per fer feliç a l'avi (que recordem les penúries que han passat perquè nosaltres poguem menjar cada dia), doncs s'hi renuncia, collons!! Hi ha valors que no s'han de perdre mai ni en pro d'una "societat moderna" (a la merda les societats modernes que volen dir deshumanització), i aquest és un d'ells.

Les residències són com les gosseres però pitjors: A les gosseres, almenys hi ha una mínima esperança de poder tenir una vida millor. Als geriàtrics és a l'inrevés, saps que acabaràs allà els teus dies. I llavors no te queda més remei que l'humor negre, i et dediques a fer apostes a veure qui serà el proper a palmar-la.

Ma-Poc ha dit...

Buf! Una situació dura i impactant...

fra miquel ha dit...

Hi ha casos per tot. Avis que decideixen ells mateixos anar a una residència, altres que necessiten atenció especialitzada. També hi ha abandonaments, ja no solament en residències, també als hospitals.
Però també hi ha avis que han fet la vida difícil, o fins i tot impossible, als seus fills, per incompatibilitat de caràcters, potser, o per altres raons. Els casos que conec són de dones que han perdut els seus companys o no han arribat a casar-se o no han estudiat...degut, entre altres coses (segur), a la pressió i control de les seves mares i/o pares.
Tot i així, en un dels casos que conec, la mare va ser cuidada a casa fins que va morir.

Les relacions entre persones és molt complicada, sovint hi ha problemes de incompatibilitat de caràcters i això pot explicar, que no excusar, el tracte que reben alguns avis quan ja no es poden valdre per ells mateixos.
Jo espero poder-me valdre fins el final. I si la meva filla no em pot atendre buscaré un lloc on em trobi bé. Que també hi ha d'haver residències on es pugui viure i gaudir de noves coneixences.
Petons

Trini ha dit...

M'he sentit tant impotent...!