17 de juliol 2009

atracció

Es va acabar el sender de roca i sorra, de pols i pedrigolet, un penyasegat abrupte l’encarà a allò que tant l’obsedia.
Una tibantor a l’estómac li reconeixia el camí desitjat. Aquella blavor fosca, fonda, insondable l’atreia amb més força a mesura que els dies passaven.
Els peus arran del buit maldaven per fer el pas. Curiosament, en aquell moment on tothom hauria intuit perill, un únic sentiment omplia tota la seva essència, la sensació d’eufòria i d’arrelament a la vida, una comunió perfecta de cos i ànima.
L’atracció és feia irresistible i creixia amb un esperit gasòs, farcit d’heli, un aerostàtic únic i sublim per acarar el darrer misteri. Els ulls lluien presos d’una febre de desig, en res ni en ningú havia reconegut un sentiment bessó al que ara mateix omplia tot el seu cos...

-Ei! Aparta’t! Va, vols fer el favor de recular?

Altra vegada es trencava el somni. Quan calia esperar per aconseguir un desig?

14 comentaris:

Clidice ha dit...

el mar no m'ha "dit" mai res, però aquesta sensació, a la vora d'algun penyasegat a la muntanya, la tinc sovint :) com si, de sobte, "sentissis" els músculs de les ales i només calgués deixar-te anar i planejar en els corrents d'aire calent ...

Els del PiT ha dit...

Millor esperar que el desig fugi per sempre i fer cas de qui para la mà perquè la prenguis, malgrat el desig, que podria ser substituït per un salt al buit amb paragaigudes a l'aeròdrom d'Empuria Brava, oi?

Josep ha dit...

he he he...

rebaixes ha dit...

Estar vora un penyasegat atrau, et xucla, pero jo hi voldria donar aquell instint del desig que covard no gosa enlairar-se, tímid no parla quan o ha de fer...
moltes circumstàncies que es donen en momets precisos en que tot calculat falta el vertader impuls de fer. Clar, si sls veiem el penyasegat i el mar fisicantes perdem aquestes sensacions properes que mai esclaten per temor. Es sentir i dir la interioritat, qui s'atrveix en certs moments expressa rel que sent... Anton.

Hada Isol ♥ ha dit...

Yo un acantilado con mar no conozco,pero si los precipicios de las montañas y me gusta ponerme bien en la orilla y la tetación para mi es la de tirarme pero con una piola en los pies y volar! te dejo un abrazo enorme!

Toy folloso ha dit...

Mentre llegia i guaitava el penyasegat de reull, inconscientment clavava els dits al coixí de la cadira.
La por de caure!.

Montgó?.

zel ha dit...

Sort que no només una és qui pensa bogeries!
Toy, això és des del Far del Cap de la Mola a Formentera!

Carme Rosanas ha dit...

Zel, deu ser només un o una... o potser cap qui no pensa mai bogeries. i com diu l'Anton... sovint no ens atrevim ni a expressar-ho.

PS ha dit...

Aquest desig irresistible de fer el salt l´he sentit alguna vegada, però amb la intenció de volar i llavors tornar enrera.
El que em frena és un pessic al mig del pit molt fort i el tremolor de cames.En Freud hi tindria tema aquí...

Sort que tenies el teu àngel de la guarda al darrera, que si arriba a ésser algú que et dóna una empenteta...tururut viola!

Assumpta ha dit...

Molt maco... en foto jeje... No t'apropis massa, i no et sàpiga greu que t'aconsellin no fer imprudències... Ja prous riscos té la vida "normal" :-)

yraya ha dit...

Eooooo, cuidado en donde pones los pies y la cabeza, valeeeeee?, espero que haya sido un sueño.
Miedito me ha dado.
Molts petons.

Cèlia ha dit...

Quins paisatges! Quines vacances merescudes! Bon estiu, Zel!

fra miquel ha dit...

És tan fàcil deixar la ment en blanc i fer un pas... Ningú no ho entendria. Fa por aquesta atracció que qui més qui menys hem sentit algun cop en apropar-nos a un penya-segat, o simplement abocant-nos al balcó de casa. Si el nostre àngel de la guarda es distreu un instant...
Cuidat, Zel

Trini González Francisco ha dit...

Em suen les mans...