Interessant reflexió. Jo crec que les dreceres són bones si un sap on vol arribar i coneix el camí. Traslladant-ho al futur això és impossible, per la seva pròpia incertesa.Precisament això és el que s´ha de saber mantenir, diga-li reptes, esperances,finestres obertes,noves vivències en definitiva. I mirar d´anar traginant les rutines diàries,que són les que més.
I en quan a la segona part de la teva reflexió, potser el millor que es pot fer és buscar un bon epitafi. Precisament fa uns dies en vaig llegir un que estava força bé: "Y tu hermano mira por ti y vive como hombre que has de morir,que yo fui com tu eres, y tu serás como yo soy."
Huy, qué filosófica te has puesto en estos dos últimos post, caramba! Será el calor que genera este tipo de reflexiones? Y mira que todavía estamos en el verano de la vida... al otoño dejémosle que tarde en llegar! Petons!
13 comentaris:
això és millor no pensar-ho perquè si un ho pensa massa i seriosament l'única opció que li queda és anar a buscar el pont més alt.
potser no hi ha punt i final...
No sé si m'agradaria una drecera cap al futur. Potser millor que tot vagi arribant a poc a poc.
hi ha qui ho sap i pot escriure l'última línia, només desitjo ser de les elegides.
jo no hi tinc cap pressa eh!
xino-xano...
Buf, Zel, un dia massa (estrany?) per un "ras i curt" com aquest. Jo firmaria ara mateix per poder posar el punt i final just a temps; tu no?
Un petó.
Interessant reflexió. Jo crec que les dreceres són bones si un sap on vol arribar i coneix el camí. Traslladant-ho al futur això és impossible, per la seva pròpia incertesa.Precisament això és el que s´ha de saber mantenir, diga-li reptes, esperances,finestres obertes,noves vivències en definitiva. I mirar d´anar traginant les rutines diàries,que són les que més.
I en quan a la segona part de la teva reflexió, potser el millor que es pot fer és buscar un bon epitafi. Precisament fa uns dies en vaig llegir un que estava força bé: "Y tu hermano mira por ti y vive como hombre que has de morir,que yo fui com tu eres, y tu serás como yo soy."
I ara mateix no sé que dir-te més.
Dona... algunes coses és millor no pensar-hi no?
Un somriure?
Sincerament, crec que ningú... Tot i que admiro qui espera el final amb serenitat, sense desesperació, sabent que fins aquí...
El asunto es que no somos, no nos completamos sino cuando dejamos de ser. Somos seres en devenir.
Zel, aquesta vegada em faràs posar transcendental.
Quan veiem que els que van davant nostre comencen a marxar, no pots evitar pensar en la mort.
El que no entenc és el de posar punt i final abans de morir, el punt i final es posa en el moment de morir, encara que sí que podem avançar-lo.
El que no m'agrada és perdre el temps preocupant-me pel que és inevitable. Quan arrivi el moment, si s'escau farem el que calgui.
És més diver parlar del Marx.
Petons.
Huy, qué filosófica te has puesto en estos dos últimos post, caramba!
Será el calor que genera este tipo de reflexiones?
Y mira que todavía estamos en el verano de la vida... al otoño dejémosle que tarde en llegar!
Petons!
Ningú té mai temps d'acabar el seu projecte vital, perquè el projecte es viu en ell mateix.
Publica un comentari a l'entrada