És senzillament genial llegir i escoltar com, d’aquesta meva (nostra) feina en sap tothom. I com en saben, valga’m déu! Sobretot els grans mediàtics i opinadors, gairebé cap dels quals demostra tenir ni la més remota idea de què es fa a les aules, de què fem els mestres, de com transcorre el dia en una classe normal i corrent.
La darrera aportació del senyor Ferran Adrià i el cardiòleg no sé qui, ens acaba de donar la darrera instrucció pedagògica. Hem d’ensenyar a menjar. Ja sé que volen dir menjar bé i de manera saludable.
Passa que sembla que tothom ha descobert que la terra de fer pipes és l’educació. Però passa també que molts, la majoria, no tenen ni idea del que fem, i posen tota l’educació al mateix sac. Es deuen pensar que (ja sé que hi ha un sector que desitjaria el que ara diré), deia, es deuen pensar que només fem mates, i socials i llengües i més amunt física i biologia i... Deuen creure que realment a l’escola tota sencera i a totes les edats tot és només academicista. I per això ens demanen que ensenyem:
-a menjar bé (hàbits alimentaris i alimentació saludable)-a ser educats, parlar bé, respectar els altres (respecte a la diversitat, habilitats socials)
-a mostrar respecte per l’entorn, ser ciutadans cívics... (educació social, ed.per la ciutadania)
-a no ser sexistes, ni racistes, ni menysprear les nenes/dones (educació per a la igualtat)
-a mostrar comportaments que no posin en risc la salut ni la integritat física (prevenció de les drogoadiccions, el tabaquisme, salut, educació vial...)
-a valorar l’art, els museus, les mostres de cultura, teatre, cinema...( educació cultural i artística, conéixer la cultura pròpia del país i valorar la multiculturalitat)
-a conéixer i saber usar les noves tecnologies (educació TIC, TAC, recursos audiovisuals i comunicatius)
I així podria anar seguint, i no acabaríem.
Perquè justament quan s'han anat fent reformes i ara parlen de competències, inclouen tot això i molt més en el que es fa a l'escola.
Allò que han de saber aquests savis de poca volada, és que dins els currículums estan ben ubicats aquests requisits, que molts es treballen sempre, i que ja abans de ser-hi la gran majoria de mestres que treballem a Infantil i Primària, que sabem de la importància del que s'aprèn i com s'aprèn a aquestes edats, i només pel fet de ser persones adultes i dedicades a l’educació, les fem gairebé integrades a la pràctica diària, sense que ningú ens ho hagi de dir, que totes aquestes maneres de viure la vida de forma més adequada, educada, saludable i competent ja surten dels nostres caps, que sabem que l’educació no és transmetre coneixements sense ubicar-los enlloc i sense relacionar-los amb la vida per poder executar els nostres actes amb prou maduresa.
I el que ens agradaria a molts mestres, és que algú formés pares, que reclamés tota una sèrie d’habilitats als pares, que ens estalvieríem molts problemes. I no generalitzo, que hi ha famílies meravelloses. Però això, de com els pares acompanyen, eduquen i viuen amb els seus fills seria objecte d’un altre post...
15 comentaris:
Crec que es confon educació amb ensenyar uns coneixemnts. De lo primer els principals respònsables no unics son els pares de lo altre, ho son principalment els mestres no els unics.
pot ser que molts pares deleguin als mestres tasques que haurien de fer ells? és el que em sembla escoltant mítiques frases com "però que t'ensenyen a l'escola?", pronunciades per un pare a un fill que ha llançat un paper al terra, per posar un exemple. Sembla que s'hi aparqui els nens perquè no molestin, i es consideri que de l'escola ja tenen de sortir apresos i educats.
Hola Zel, estic d'acord amb tu en que les pallassades dels mediatics resulten ofensives per les persones que, com tu, es prenen la formació dels nens i nenes seriosament. Em consta que hi han molts professionals com tu que intenten cada dia que la escola sigui el lloc d'on puguin sortir ciutadans lliures, sans i ben formats. Però, sempre hi han peròs en aquesta vida, el paper dels pares o de les families monoparentals o multiparental o neoparentals, etc., no és sempre la que dessitjariem que fos. De vegades per ignorància, d'altres per desinterès, inmadureza, etc., i d'altres perque a voltes la vida és molt dura i tenir fills no és sempre sinònim d'estar preparats per fer-ho.
Tan de bó tots els professionals de l'ensenyament fossin responsables i solidaris com tu, i tan de bó totes les families, del tipus que fossin, puguessin viure una vida digna i tranquila que els hi fes possible dedicar a la formació dels fills tot l'interès que aquesta part tan important de la vida es mereix.
Tan de bo...
Una forta abraçada.
Em sento afortunada de ser mestra i mare. Tens tanta raó... Petons.
En tinc dos de escolaritzats a primaria i les uniques queixes que tinc son del pares d'alguns alumnes i altres coses que estan mal fetes que venen de l'administració i que de vegades no son lògiques . Però dels que estan dins l'aula fen de mestre , se que fan el que poden , amb el que tenen i de vegades més del que els pertoca , doncs de vegades n'hi hauria per fer venir alguns pares per veure si de una vegada s'enteren de que es ser pare i que cal fer .
Parlen per parlar i no saben res de res...
I per cert si et poses a parlar de pares (que n'hi ha de fantàstics, com tu dius) no crec que amb un post en tinguis prou. Si jo m'hi posés, ompliria tot un blog... però no em ve gaire de gust fer-ho.
Suposo que el problema amb els nens petits és que els pares no tenen temps per educar-los. I com que se senten culpables, els consenteixen massa.
En línia amb el que diu la Júlia, voldria palesar que de bons i mals professionals, esclar, n'hi ha a tot arreu. També en el món de l'educació, forçosament. Sabent això, però, estic convençut que els mestres ho són, majoritàriament, per vocació: vocació d'ensenyar, no només a sumar, a escriure i a dir "Hello", sinó sobretot d'ensenyar a ser persones, d'ajudar perque cada nano/a pugui arribar a ser una Persona, amb majúscules.
Als mestres us tinc tot el respecte, com a col·lectiu. I l'agraïment.
La de mestre és una professió molt difícil i entenc que molesti que gent mediàtica digui el que s'ha de fer a les escoles sense tenir-en ni idea de com funcionen. M'ha agrada aquest apunt, zel, i crec que tens molta raó.
Bona reventada, quina pressió ser mestre.
Crec que el gran problema de l'educació, i fa poc vaig trallar-ne en aquest sentit en un escrit, és l'educador. Perquè? Doncs perquè sovint l'educador es creu amb la llicència d'exigir l'educació, quan el que ha de fer és donar-la. Vull dir que el que s'ha de fer és ser educat sense demanar que els altres ho siguin, ensenyar a ser educat sense demanar que la gent ho sigui, d'una manera altruista en el sentit que l'educació formi part de tu, que l'hagis interioritzat de tal manera que sigui teva i per això mateix no necessitis la dels altres. Una espècie de cosificació de l'educació que, al meu parer, ens beneficia a tot. El que s'ha d'exigir i per llei a més a més és comportament i respecte. I aquesta educació de la que parlo, penso que cadascú ha de ser capaç d'aprendre-la, de voler-la aprendre (pel seu propi bé, també).
Bentornats siguem!
Salutacions i molta força pel nou curs!
Hi ha pares que es pensen, que un cop els nens tenen tres anys i per tant entren a l'edat d'escolaritzar-se, que han acabat la feina i que ells no han de fer res per a educar els seus fills.
L'educació no ha de ser exclusiva de les escoles, cal educació a casa, a l'escola, a casa els avis, a l'esplai, cau o altres activitats extraescolars, a les activitats d'esport.
No pot ser que els pares es rentin les mans, per sort no tots, i es pensin que tota la feina ha de fer-la l'escola, i aquests encara després es queixen de la tasca educativa vers els seus fills.
Hola, Zel.
Sólo falta decir: AMÉN.
No podría decirlo mejor ni más claro. Ay! ¡cuánto tendremos que seguir viendo los maestros!. Menos mal que los nenes van a dejar algunas horitas la play, la tele, la nintendo, etc....
Ya se acabaron las largas vacaciones de los maestros, ahora empezarán con el material que pedimos, que si no trabajamos muchos días al año. Yo no les pregunto por qué trajeron hijos al mundo, para no alimentar más polémicas, pero sí les pregunto si quieren mucho a sus retoños y si los echan de menos...en fin qué le vamos hacer.
Qué vaya todo sobre ruedas y que nos sea leve.
Un abrazo, compañera.
Doncs si, jo també m'apunto al "ole Zel"! I em ve al cap la imatge de les mares i pares a la porta de l'escola, criticant als mestres, mentre els nanos estàn corretejant pel pàrking i fent maldats... ains..
I si no que ho preguntin als col·legis de farmacèutics que ja fa força anys que ens assessoren... no coneixen els esmorzars saludables?
Publica un comentari a l'entrada