Consti que no volia escriure res, sovint em sembla que aquí deixo més les penes i les enrabiades que les alegries...
Avui fa un any, feia ara un parell d'hores malcomptades que el papa ens va deixar.
Hem hagut de fer contenta la mama i ens hem trobat tots a l'església, visita de rigor al cementiri, ornat com si fossin bodes enlloc de tristor, passejades entre gent que s'acompanya, que sent dol o que neteja, i guarneix...
M'ha sobtat tota la quantitat de persones d'ètnia gitana, que tenen uns mausoleus escandalosament presumptuosos, però que alhora hi despleguen tot el seu tarannà d'extrema cohesió, que sovint hi passen bona part del dia, i s'agraeixen les visites, i preparen ofrenes de tota mena, deixen fotos dels succesos familiars de l'any, remouen fins la darrera volva de pols, freguen i deixen els marbres lluents, mentre els nens corren i juguen.
Jo m'he mirat l'emparedat blanc, el nom de la família i les floretes senzilles que hi ha deixat ma germana, i he tingut un rampell d'aquells que no saps d'on vénen. He anat a passejar a l'ombra dels xiprers, fora d'aquella boca blanca, que guarda les pobres restes del que som, (i tant sovint ens creiem omnipotents, omnipresents i perdurables)
Sé que allà no hi ets, papa. T'he trobat en sortir, als ulls del teu germà, plorosos com els meus. He sentit la teva abraçada en la que ell m'ha fet, i he sabut de l'olor i el gust de la teva pell en la seva galta en fer-li un petó. I, per primera vegada m'ha semblat entendre una mica, només una mica, que allò que fòrem, allò que ets, ho ets encara i ho seràs sempre, viu en la generosa companyia que avui ens has regalat.
Però malgrat això tan bonic, renego de ràbia i t'enyoro, coi, que encara tinc coses a dir-te, que encara teníem coses per viure...
35 comentaris:
comparteix enrabiades i alegries, zel!
una abraçada ben dolça!
Mil millones de besos! querida amiga
Ró
un petó ben gran zel!
i si, seran sempre en nosaltres.
a casa mai anem al cementiri, la mare no pot entrar-hi. Li fa massa mal i prefereix el record d'altres maneres, i ens ha trasmés aquesta manera de fer.
carinyo...
el teu va marxar entre els meus...
i jo també em sorprenc encara, pensant que no els he trucat, que no els he explicat no-sé-que..
i sols he de tancar els ulls per recordar el seu tacte. Les seves pells.
En un rampell d'egoisme els vaig acaronar molt les darrers temps. Necessitava quedar-me impregnats d'ells..
Roser, nina estimada, et deixo una bosseta de petons dolcissims (no et faran gaire servei, ho sé...)
:¬)**
Som aquí, i algun dia no hi serem; o sí? I si som eterns? Cal realment preocupar-se de la no-existència? Crec que no, ens preocupem del que hi ha ara i prou feines que tenim, i quan ens preocupem d'ells, dels morts, d'alguna manera encara hi són, aquí, en nosaltres, perquè no som sinó allò de què ens composem.
La vida és deliciosa. I així ha de ser.
Sempre ens queda desitjar-los sort siguin allà on siguin!
Recurdo este día hace un año, recurdo tu pena y cómo la compartiste con nosotros...
te sigo acompañando, amiga!
Un abraçada molt fort!
Tranquil·la. No sé que dir-te... Volem el contacte de la veu
Volem e contacte dels ulls
volem el contacte.............
Tenim el contacte del record.
Som rics de bossa buida
amb el pensament ple
de tot el que eren ells
I dintre d'aquest sínia
anem pujant fins desaiguar
fins esgotar el instant
que puja gola amunt
i arriba el plor...
Per què no som eterns aquí?
Som uns res en un instant.
Però ens em conegut,
ens hem estimat
i és aquesta estima
la que es eterna...
............Anton
Una abraçada, Zel.
Potser et semblara un topic, pèro malgrat la seva aucencia fisica i es , el meu fa mes de 20 anys que no hi es i encara el sento encara parlem.
Recordo perfectament com vas compartir amb tots nosaltres aquells moments de dolor, però no recordava que fós tal dia com avui.
Una abraçada!
records...de bons i de dolents però tots els hem de viure, serà el conjunt de tots aquests el resum de la nostre estada.
Sigues feliç... segur que es el que ell vol, un somriure al infinit ell el copsarà....segur.
Anims!!!! i petons
Una abraçada, Zel, comparteix el que vulguis, el que sigui...
Per desgracia es llei de vida noia, una forta abraçada.
"Dels morts cal fer-ne morts.Aleshores troben, en el seu paper de morts,una altra forma de presència". ( D´un llibret molt,molt curt, que es diu "Carta a un ostatge",).També hi diu: "He sacrificat el seu cobert a taula-una peça inútil-, i he fet d´ell un veritable amic mort".
Sempre endavant.Una abraçada.
Uf últimament em fas arribar a un punt de sensibilitat que no té límit. Aquí hi pots escriure el què tu vulguis, jo també sembla que escrigui penes, però tu no... tu ets la Zel la que sent moltíssim i defensa el què pensa i sent dins, veus? no deixes de sentir, ets humana i tens molt a dir i a explicar al teu pare, i els seus ulls són al cel i a les coses que tens d'ell, tens moltes coses de les que es podria sentir orgullós, i tens el seu cognom i els seus gestos, segur tens molt i tot i ser un dia trist i trobar-lo més a faltar que mai, has anat a fer contenta la persona que tant estimava al teu pare, li has fet tants regals avui... m'he enrotllat molt, perdona.
Una abraçada! L'enyorança de vegades es fa insoportable. Ànims!
Ja fa un any! Facis el que facis, és el temps el capdavanter. Sembla que això hagi de portar al tòpic de "aprofitar el temps", com si haguéssim de fer-ho tot nosaltres, i hi ha coses que passen malgrat nosaltres. La mort n'és una d'aquestes coses; però no és pas l'única. L'altra és l'amor. No es tracte tant de fer; o potser sí, però de fer més explícit l'altra gran cosa en què ens trobem a mig fer: l'amor; i que ni la mort, pel que dius, pot impedir, ni a l'amor, ni el poder for-lo més explícit.
Roser, una abraçada.
Una abraçada molt forta per a tu. Ha passat el temps molt ràpid, no hagués dit que feia un any. Però a tu potser se t'haurà fet més llarg i tot. Passats aquests dies, recupera el somriure i mantén els records. No s'hi pot fer res més.
Les coses ja les hi estas dient ara amb aquest escrit :-)
I si jo et dic que crec que et llegeix i t'escolta i et veu i et segueix estimant moltíssim... potser et sonarà absurd i pensaràs "què diu ara aquesta?", però no ho puc expressar d'altre manera perquè així és com ho crec jo des del fons del meu cor.
Per això he dubtat moltíssim de si posar comentari o no a aquest post, però al final m'he decidit a fer-ho :-)
El meu pare va marxar abans que el teu. Fa quatre anys i mig ja i la seva presència subtil i dolça és en tot :-)
"Però malgrat això tan bonic, renego de ràbia i t'enyoro, coi, que encara tinc coses a dir-te, que encara teníem coses per viure..."
ho resumeixes tan bé...
Jo no tinc tomba on anar, i no ho hagués dit mai, però trobo a faltar un lloc físic on poder "estar" amb ell, on poder parlar-li, on poder plorar-lo... no ahir o avui, sinò quan vulgui...
no sé, suposo que amb el temps seré capaç de fer-ho aquí a casa o on sigui...
D'aquí un mes farà l'any, i el trobo a faltar tant...
Una forta abraçada d'una altra ànima trista aquests dies
M'he sentit identificat en aquest escrit, basicament pq el pare va morir el dia que complia anys, pocs anys, i sempre ho recordes. Les anades obligades al cementiri, tb. Rigor que a voltes s'ha de complir.
Espero seguir gaudint dels escrits tan ben fets, per això m'he apuntat com a seguidor teu.
Fa pocs mesos que intento de fer un bloc. No aconsegueixo ser tan precís i intents com el teu.
Si vols donar un tomb pel meu, més modest, és aquesta adreça:
"Al vent"
http://www.miradesalvent.blogspot.com
Salut i sort
només et conec d'internet però és admirable poder escriure coses personals i col·lectives amb la teva precisió i claredat.
Salut!
i ara per què em fas plorar com una bleda?
el teu pare i el meu potser s'hauran conegut, passejant pels passadissos del més enllà.
qui sap si ens llegeixen, també, des d'alguna saleta d'estar?
una abraçada, Zel.
Com es troben a faltar! Avui li he posat una pila al seu rellotge...li farà compayia a la mare.
Un petó
La ferida va guarint, però la cicatriu queda per tota la vida.
Una abraçada molt forta.
Una molt forta abraçada Zel.
Pren-te el teu temps, i fes allò que necessitis fer.
Molts ànims.
Una molt forta abraçada, bunika. Puc seure una estona al teu costat i fer-te companyia? :)
Jo encara tinc ràbia i ja en fa 20 d'anys que em va deixar, només tenía 54 anys molt jove per marxar.
Un petó gran guapa!!!!
Quina diferència en prendre'ns la mort, oi? El llegat perdura de generació en generació i sempre deixe'm alguna cosa, segur! Un petó ben dolç per aquests moments de melangia...
Una abraçada en silenci, zel
jo vull pensar que ella, la meva mare, viu les coses a traves meu.
de vegades penso...si veies als nanos..i de sobte se que els veu. es estrany, pero em ffa sentir be.me la fa sentir propera, i aixo es agradable. m'ajuda a portar l'enyorança.
vinga nina!!
secat les llagrimes i viu...
que tenim molt a dir, molt a viure
molts petons...
El teu penúltim paràgraf, en vermell, es l'essència de la vida, la d'ara i la de després, Zel. Jo sóc de la "corda" de l'Assumpta, en aquest sentit; res no acaba, només es transforma.
Segueix estimant-lo, com ell continua estimant-te a tu.
Molts petons, guapa.
Es bo de recordar als que estimen encara. Tot i que no hi siguin...
Zel, recordo encara el post de fa un any. A ell el seguiràs trobant en una abraçada, en un somriure, en una llàgrima, en el teu cor...
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada