Víctimes de la tristor, que no és estacional, caminen sense esma persones abans il.lusionades, somrients, o, potser tan sols, convençudes de que allò que feien i que vivien era allò que esperaven i desitjaven. No eren tots, no, però ara... ara l’onada és creixent...
Ara, mica en mica, passen en estat de xoc per la vida, fent rituals de feina i aparent normalitat, amb rostres llargs i ulls absents, tancant possibles somriures, negant-se il.lusions que saben no es faran realitat.
Quelcom no va bé. Un quelcom massa gran, massa feixuc per poder-lo assumir.
En d’altres temps, un es mirava tot allò d’alt nivell com aliè, coses dels polítics, deien, coses dels grans poders, deien... i es sentia llunyà, i es vivia com si no afectés el viure propi.
Les polítiques dels “altres”, les misèries, les morts, la falta de llibertat, semblaven cosa d’altres móns, llunyans i eteris... Coses d’extremistes, deien...
La inquietud, un nus a l’estómac que cada dia retorna en prendre contacte amb el que sentim i veiem i llegim, creix.
Ja no ens sóna tan llunyà allò de l’explotació, ni del capitalisme salvatge que es menja la vida digna.
Ja no és cosa d’altres móns veure com es retallen drets, serveis i prestacions socials, com es camina decididament cap a la salvaguarda dels poders enrocats en torres d’ivori, mentre als seus peus, cada vegada més persones s’encomanen d’una gran buidor, d’un neguit i d’una sensació de perill inminent.
Ja no es veu tan llunyà allò de la censura i la criminalització de les opinions crítiques al sistema, un sap, i veu com es va fent cada cop més ample el fossat que separa l’elit dels qui tenen tots els poders a les mans i, a l’altra riba, ens confonem en un aiguabarreig global una munió de persones que tenim això, només, en comú, l’angoixa, la tristesa, la desconfiança, la incertesa de futur, i la seguretat que es camina cap al desastre.
En aquest escenari, la darrera esperança és la resistència, la resistència a tot allò que volen imposar, diuen, com a mal menor. Resistir activament, ara mateix, és l’únic nexe, el camí que ens permetrà sobreviure.
12 comentaris:
Sobreviure i lluitar, jo he fet un grup al facebook per demanar llei electoral amb llistes obertes aixi no nomes podrem votar si no també elegir.
é sun allàstima, però hem d'estar sempre alerta
Sobreviure és important però no s'ha de deixar de resistir.
només cal mirar uns quants lustres enrera per veure escrit el nostre futur. Cal resistir, i denunciar, i queixar-se i no permetre'ls que ens aboquin a un altre feudalisme.
No és massa positiu aquesta nota oi? Bé, endavant les atxes. D'aquí 100 anys tots calbs.
Salut i força
Ens toca aguantar...no podem fer res més.
Apart de divertir-nos tot el que podem i el cos aguanti
No sé vosaltres, però jo pense resistir, protestar, lluitar, patalejar si fa falta, i fer-me sentir fins l'últim alè que em quede de vida... almenys es notarà que hem passat per ací!
Jo també estic en un estat de xoc que em paralitza i em destrueix. Però sé que no els hem de deixar guanyar i encara que sigui amb un petit granet de sorra cada dia em proposa véncer aquest estat d'aixafament i lluitar cada dia des del que el meu lloc em permet fer.
Ostres, m'ha colpit veure't escriure així i això, resistència, sí, i sobretot resistència contra el desànim!!!
L'alienació ha de ser només cosa dels llibres d'història, però mai el pa del dia!!!!
Jo ja sé que no trobaré gens fàcilment una feina bona i potser ni digna. Però no penso perdre l'optisme, ni les ganes de crear vida i cultura i elquesiguiquenosiguielmateixquejateniminoensagrada! ARa mateix!
El desenvolupament de la tecnologia que suposa el lliuremercat hauria de redundar en el nostre benestar, i no pot ser que ens colli més... Em costa una mica d'entendre tot plegat. Esperem que les coses es vagin fent bé, confiem en nosaltres!
Resistència, esperar, les coses són així, ara no pot ser.... I nosaltres Zel?. Nosaltres mai?
Una abraçada.
de vegades es fa difícil el simple fet de sobreviure...
kar sem iskal, hvala
Publica un comentari a l'entrada