06 de març 2010

això no ho arregla ni déu...


Això seria el que vindria a significar el que no diuen els de "Esto lo arreglamos entre todos".
Darrera d'aquestes sigles, resulta que hi ha empreses i capital que no es resignen a perdre pistonada. Podeu entrar i veure. Alguna sorpresa us endureu.
.
D'altra banda, recomano aquesta lectura. Aquí si que es pot llegir per saber com tothom s'afanya a mantenir els seus estatus passant dels qui passen el pitjor de les seves vides.
.
Això ho arreglem? no sé, però sense ells, els maniqueus, segur. Aquí hi ha la contra. Això ho hem d'arreglar sense ells. Mai la dicotomia entre empresaris, polítics i pseudoculturalets de merda, i treballadors a la corda fluixa havia sigut tan àmplia.
.
Bé quan les senyores i senyors de la neteja surten al carrer. A veure quan ens animem i sortim tots. A casa meva, els números no quadren, entrem sense remei en l'espiral dels qui hauran de prescindir de treballadors. Sabeu el mal tràngol que un passa en una petita empresa familiar arribats en aquest punt? On són les nostres solucions? No es pot aguantar més, però sembla que tenint organitzacions (Barcelona no sé que...), es renta la cara al país. I una merda, diuen que ha de petar tot per arreglar-ho? Petarà, ja peta...

7 comentaris:

Striper ha dit...

Peta si pero no peta per tothom igual.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

No sé que dir-te, tothom nota la crisi, però els bars a tope, els yayos continuament d'excursió i els gestos sempre els fem els mateixos, els que paguem sempre som els mateixos, i als que ens toca el rebre sempre els mateixos.
Lo fotut és que en hi ha que sí que ho estan passant cru, però en hi ha tants que ho simulen, que costa de veure qui ho pateix de veritat o qui ho fingeix.

Abogada en Bcn ha dit...

Té difícil solució ara per ara...molts ànims!

garbi24 ha dit...

Penso que a ningú li surten els numeros....només a ells

Joana ha dit...

Sempre es el mateix, els que pitjor estàn, els i les treballadors/es, han de pagar els plats trencats.

Arare ha dit...

saps? fa anys vaig ser petita (diminuta) empresària. I no em vaig arruinar, però poc em va faltar. Hi va haver un moment en què vaig trucar a Treball i vaig demanar auxili.

Què faig- vaig dir- quan, com a dona, entenc perfectament les meves tres treballadores - que s'han quedat embarassades totes a l'hora -llei de Murphy - però com a empresària nem trobo que hi ha dies que no vé ningú a treballar i he de carregar amb tot?

- Rasqui's la buxtaca!- va ser la resposta.

No amb aquestes paraules, evidentment. Si no ets la SEAT o un gran banc, no ets ningú.

Aquest puto país mai ha ajudat les petites persones que intentem tirar endavant i ser solidàries amb els nostres treballadors (en el meu cas, treballadores).

Cal que et digu, també, que les meves treballadores MAI van intentar ser solidàries amb mi (jo era la jefa)...

i vaig haver de plegar.

i encara em dol.

No. No ho arreglarem amb ells. Però acabarem tots amb una mà a cada ou (i això que jo no en tinc, d'ous)

en fi... callo perquè em poso de molt mal humor.

vaig a fer el dinar de la família (l'única que em fa costat SEMPRE)

un petonet, reina mora.

- assumpta - ha dit...

Aquests no arreglaran pas res, a part de la seva butxaca, que segur que l'han apedaçada per a fer-la més grossa.
No sabia res de l'altra iniciativa.
Hi ha molta gent que ho passa malament, que no hi ha manera que els números els hi quadrin a final de mes.
Saps, pertanyo a un col·lectiu (per conveni), que res te a "envejar" als del sevei de neteja. Però el més lamentable és que som filial "de una de las grandes"...
Sé una mica de comptabilitat... i a mi tampoc em surten els números.
Com l'Arare, fa anys vaig tenir un negoci i el vaig haver de tancar... ningú "de todos" em va ajudar. M'ho vaig haver de menjar tota soleta amb venda de pis inclosa rebentant preu.
No m'agraden, no m'han agradat mai i em fan por.

La paraula de verificació és:
cosit

i jo com he dit a dalt, penso que com a molt, mal cosit o apedaçat.

Petons!