07 de març 2010

No puc venir, Antón...

I si vingués, no sé què et diria...
ningú hauria de sobreviure els fills
cap dolor es pot imaginar semblant a aquest...
injust, tràgic, traspassa allò explicable amb les paraules,
però malgrat que no podem fer res, ni dir res,
en som molts que voleiem com arnes al teu costat,
quan es fa fosc, i la mort del dia,
et fa més punyent l’absència,
quan el dolor ofega i es fa tangible,
quan les llàgrimes s’acaben
i els ulls només veuen els ulls perduts.
Sé, sabem que mai oblidaràs, i sabem que no hi ha consol,
però en el dol, també som molts que duem una llumeta
per fer-te companyia, tu mai ens has fallat, Antón,
i ell és amb tu, amb vosaltres,
embolcallant-vos amb el seu alè d’amor...
ara tens un àngel sempre vetllant per tu..
Jo, que res puc fer, he cridat al pare,
si més no, que es facin companyia,
ànimes suspeses estimant-nos en l’infinit.
.
.
si no us fa res, deixeu-li el vostre condol.

7 comentaris:

- assumpta - ha dit...

Crec que tots som Anton en aquests moments. No podies reflectir millor el sentiment que ens acompanya. M'hi subscric totalment a les teves.
Una abraçada per l'Anton i una altra també per a tu Zel.

Thera ha dit...

Unes paraules plenes de sentiment i emoció. Ningú hauria de sobreviure els fills. Uns moments molt difícils i sense paraules.Una abraçada.

joanfer ha dit...

Me n'he enterat en un altre bloc. Bé realment no conec l'Anton, però una pèrdua així, com diu la Thera, deixa a qualsevol sense paraules...

Ada ha dit...

Boniques paraules zel, deu de ser el pitjor que et pot passar a la vida...

Mateo Bellido Rojas ha dit...

Un abrazo, Zel. En verdad que tus palabras encierran un gran afecto y demuestran cuánto lo has sentido...y ya sabes de eso, por desgracia.

sargantana ha dit...

a mi em mancan paraules, m'afegire a les teves
petons a l'anton i per tu tambe

el paseante ha dit...

Gràcies a tu he conegut el fill de l'Anton. Ets maca.