07 de maig 2010

quan cal un comiat... encara que no el desitgis...

S’acaba el curs, el cicle, i només penso en aquests meus “ocellets sense ales”, aquests que m’han xuclat tot el suc i m’han fet ser a voltes malabarista, buscant sempre alguna nova idea per a veure si aconseguien tirar endavant...quantes vegades he desitjat tenir una vareta màgica, un beuratge meravellós que els donés allò que jo no he sabut donar, que arreglés allò que la natura ha esguerrat... els he marejat, mimat, empipat, observat, seguit, perseguit, hi ha hagut abraçades i “morros”, petons i exigències, quan m’he entossudit a voler que aprenguessin més, una mica més, que demà potser ja no recordaran, sempre prenent-me el dia com si fos el darrer.., pobrets, quin record els quedarà?
:
Tinc com una sensació estranya, ambivalent, per una banda, allò de dir, va, deixa el timó, que l’agafarà un altre, i per una altra, els voldria amb mi altra vegada, el curs vinent, que ara ja sé prou què i com, on som, i egoïstament, és com si ningú més els pugui entendre... Que en sóc de babaua, qui m'he cregut que sóc?
:
Qualsevol diria que només jo els puc donar la mà, com goso alimentar el meu ego tan barroerament? Però me'ls sento meus, un bocinet de mi, són molts dies, molts mesos, molta vida, molt camí... I això va també per tota la resta, els que ja tenen les ales prou fortes i ben plomades per volar solets... també aquells que floreixen, gairebé sols, els qui tenen la sort d'haver nascut amb bones capacitats, com diuen alguns... clar que a aquests no els caldria gairebé cap mestre/a... però tots són flors del meu jardí, de tots i amb tots he après jo també, m'enteneu?
Perquè explico això?
El cas és que noto que el blog s’està morint, però si ha de ser així, que així sigui.
:
El cas és que sóc força infidel a l’hora de deixar comentaris (no deixar)a tots els qui segueixo, i que tinc el goig de tenir penjats aquí al costat. I no és que no llegeixi una mica cada dia, però al vespre estic feta pols... I ja se sap, això és una cadena, comentes poc, menys ets al món virtual, més et vas perdent i et deixes perdre.
:
El cas és que, ara, mentre escolto música a tot drap, m’adono que feia molt temps que no n’escoltava, així, fort, que arribi a tots els racons del meu cos, que entri per tota la meva pell. Cosa estranya en mi, que sempre m’ha acompanyat la música...
:
El cas és que tinc el cap en tantes altres coses, (que mai arreglaré, no en sé i no en tinc les eines), que quan escric sóc amargant, que es nota tristesa, de vegades ràbia, i això no agrada a ningú, prou problemes tenim tots per anar a una casa moixa... Gràcies als qui encara teniu paciència, és com prendre una medecina agre... però per mi sou bons com l'aigua de pluja.
:

25 comentaris:

Arare ha dit...

Zel, podria ser que aquest text l'hagués escrit jo?

no et preocupis per no llegir i no escriure... el blog, a no ser que els de blogger decideixin tancar, no morirà mai.

Mira, tu, avui estic optimista (amb braquets i tot!) (i això que fan mal, els condemnats, aixxxxx... que eztic a baze de zopetezzzz)

Una fortíssima abraçada!!!

merike ha dit...

Aquest blog continuarà per sempre...
A vegades estic cansat per escriure i el meu ull fa mal - però faig això més lent llavors. El teu blog és el millor blog on m'ensenyes tant! Gràcies, Zel, un feliç cap de setmana !!!

lolita lagarto ha dit...

Zel, jo sóc molt nova com a blocaire i el teu és un dels meus blocs preferits, o sigui ....que sempre n'estaré pendent facis el que facis, i la tristesa si n'hi ha a vegades, és perquè forma part de la vida i la necesitem per adonar-nos quen després estem alegres.
Passa un bon cap de setmana i a tope amb els P.Floid!

Elvira FR ha dit...

Els finals de curs són estressants i tot surt de cop i s'acumula...el cansament, el grup que ja no tindrem i amb el que hem fet lligams...no crec que es mori el teu blog...potser està una mica "cansadet" això és tot al capdavall si hi aflora la tristesa , l'amargor o el cansament i què? per això escrivim no? per treure , per expressar...Au endavant que no decaigui!

garbi24 ha dit...

Només son hores baixes....tot passarà, però de moment et prens unes pindoles que només et deixin dedicar un temps curt al blog i el que quedi per fer ja es farà, de vegades el temps no es bo amb nosaltres.
No et cremis, es el pitjor de tot.

Carme ha dit...

Zel, entenc molt bé això que dius dels nens... molt bé!

I el blog... què ha de morir! Tots som fidels i infidels a la nostra manera... el món és molt gran i no es pot ser a tot arreu.

No deixis d'escriure, escriure sempre és bo, per tu, per nosaltres, troba el ritme que necessitis...

Bon cap de setmana i una abraçada.

Pere ha dit...

Mentre tu cuides i eduques a aquests "locos bajitos", nosaltres ens passem el dia entrant i sortint del teu cau seguint les pedretes que deixes pel camí ... ja saps, com en Pulgarcito.

Bona nit Zel.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Nena, a la vida hi han moments àlgids i de baixos, el blog no es mor. Ja m’agradaria haver arribat a on has arribat tu.

Zel, i en Mohurinyo és un fill de puta, encara que la seva mare sigui una santa, valgui la paradoxa.

Petons.

pere ha dit...

Llarga vida, zel! Les primaveres ( i els curos que són a punt de cloure's) ja ho tenen això dels desànims, però no abandonis totes les músiques.

el paseante ha dit...

No em fas ràbia, ni m'ets amargant. Al contrari, em fas pensar perquè tenim dos punts de vista molt diferents respecte a la vida, i m'agrada contrastar els meus esquemes amb els teus.

El que sí que em fa una miqueta de ràbia (si m'ho permets) és que mai contestes els comentaris que et posem. No coneixem la teva resposta al que t'hem dit. I m'agradaria saber-la.

pena ha dit...

No soc seguidora fidel però màgrada llegir-te encara que a vegades no estic ben bé d'acord. No deixis d'escriure si te ho demana el cos. Ahir a mi, em va passar el mateix, però, amb aquells i aquelles que tenen moltes ales, i a vegades no saben ben bé per on anar. El comiat va ser amb el segon de batx. dintre de poc tenen la sele i estaven tots i totes com una moto. Ara que ja ens teniem pres uns i altra per la ma. Sab greu, t'agradaria saber com els hi va, poguer tenir, com tu dius una bareta màgica...anims.

Joana ha dit...

Ja veus, més d'una, i de dues..., podriem haver escrit aquest text que avui ens deixes tu.
Jo no tinc pas la percepció d'amargor quan entro a casa teva... veig una dona reivindicativa i decidida.
Problemes.... jo ja no se què fer per viure tranquila i ni així em respecten, però aquí segueixo...
ânims, jo espero els teus escrits.
Petons

Oswaldo Aiffil ha dit...

Feliz día de la madre mi Zel! Mil besos MUACKS!

rits ha dit...

i tant que t'entenc!!! moltíssim!!! com deixar-los i tornar a començar!

pel blog i comentaris no has de patir gens ni mica. tb passo per un temps que em costa comentar i publicar i tot ho sento trist. Suposo que va a temporades. No et preocupis gens ni mica, fes el que et vingui de gust fer, escoltar tota la música que et doni energia i mirar endavant. I les coses i els posts aniran sortint. Ja veuràs.

XeXu ha dit...

Però l'any que ve en tindràs de nous, no? Nous reptes, noves persones per les que preocupar-te. Igual que potser quan tinguis un descans et vindrà de gust dedicar una estona a comentar blogs, o no. Les coses tenen el seu temps i la seva duració, però aquí encara hi ha molta vida i molt per viure.

Josep ha dit...

Ha estat un blog molt interessant.

I tot autor es mereix un descans.

Però recorda el que li passa a tots els autors: mor l'autor i l'obra segueix viva.

Descansa i torna quan et vingui de gust.

(de tant conjugar el verb descansar, sembla que m'estigui fent publicitat)

GAVILAN ha dit...

Esta madrugada también quiero decirte que Te Quiero; y me gustaría compartir contigo un "pdf" que te dejo en esta dirección: http://www.coceder.org/tablon.shtml?idboletin=50&idarticulo=68332&idseccion=716

epi

Mateo Bellido Rojas ha dit...

Hola, Zel...
¿Cómo que se muere tu blog? Entonces el mío es una momia.
Me has hecho caer en las mismas cuentas que tú te haces con tus flores infantiles..,pero, si los maestros no fuéramos así, quién aguantaría el pasar de los días entre ellos.
Ánimo, que pronto "invernaremos".
Un abrazo

Joan ha dit...

A veure, un blog que va morint amb 18+1 cometaris, ara mateix. Ostres el meu és el rei dels difunts, doncs!!
Roser, no em d'oblidar mai de la pasta que estem fets: que és tots els sentiments que esmentes i altres; Res de podar el que som. Si a cas, retocar amb les eines pertinents (N'HI HA, EXISTEIXEN)algunes coses o disposar potser millor les pròpies arrels, les personals, o potser millor que deixin de ser arrels per a ser ales (d'això en deus tenir perquè les procures per als teus alumnes) o engrandir-les.
Una abraçada.

Striper ha dit...

vist el teu ultim comentari nop se que dirte onde on tens el cap.

GURMET ha dit...

Jo el veig prou viu , anims .

joanfer ha dit...

Afortunadament veig que no ho has fet un punt final. Moments de crisi els tenim tots. I necessitar de descansar també. Troba el punt mig per no acabar de cansar-te i deixar-nos sense els teus post. A mi, personalment, m'agrada molt el teu blog i no voldria prescindir d'ell... ;)

nimue ha dit...

no saps com t'entenc... els meus són adolescents, però també "especials" i sobretot diferents de la resta. I això és el que més m'agrada d'ells. Alguns ja no estaran amb mi el curs que ve i no me'n faig a la idea de cap manera, se'm trenca el cor. Jo també crec que només poden estar bé amb mi. Ains... com som...
Una abraçada, bonica.

Ada ha dit...

Vinga Zel, no ens deixis que aquest és un blog molt interessant que et fa pensar i crea polèmica... Si has de descansar fes-ho i/o escriu de tant en tant... però no te'n vages mestra!!!!

Anònim ha dit...

Welcome to Christianlouboutinmy.com,the summer is coming,what are you waiting for,just come and go shopping,here are our featured and best-seller christian louboutin products:chanel shoes chanel shoes jimmy choo jimmy choo manolo blahnik manolo blahnik louis vuitton shoes louis vuitton shoes Tory Burch Shoes and so on.