quan cal un comiat... encara que no el desitgis...

S’acaba el curs, el cicle, i només penso en aquests meus “ocellets sense ales”, aquests que m’han xuclat tot el suc i m’han fet ser a voltes malabarista, buscant sempre alguna nova idea per a veure si aconseguien tirar endavant...quantes vegades he desitjat tenir una vareta màgica, un beuratge meravellós que els donés allò que jo no he sabut donar, que arreglés allò que la natura ha esguerrat... els he marejat, mimat, empipat, observat, seguit, perseguit, hi ha hagut abraçades i “morros”, petons i exigències, quan m’he entossudit a voler que aprenguessin més, una mica més, que demà potser ja no recordaran, sempre prenent-me el dia com si fos el darrer.., pobrets, quin record els quedarà?

:

Tinc com una sensació estranya, ambivalent, per una banda, allò de dir, va, deixa el timó, que l’agafarà un altre, i per una altra, els voldria amb mi altra vegada, el curs vinent, que ara ja sé prou què i com, on som, i egoïstament, és com si ningú més els pugui entendre... Que en sóc de babaua, qui m'he cregut que sóc?

:

Qualsevol diria que només jo els puc donar la mà, com goso alimentar el meu ego tan barroerament? Però me'ls sento meus, un bocinet de mi, són molts dies, molts mesos, molta vida, molt camí... I això va també per tota la resta, els que ja tenen les ales prou fortes i ben plomades per volar solets... també aquells que floreixen, gairebé sols, els qui tenen la sort d'haver nascut amb bones capacitats, com diuen alguns... clar que a aquests no els caldria gairebé cap mestre/a... però tots són flors del meu jardí, de tots i amb tots he après jo també, m'enteneu?

Perquè explico això?
El cas és que noto que el blog s’està morint, però si ha de ser així, que així sigui.
:

El cas és que sóc força infidel a l’hora de deixar comentaris (no deixar)a tots els qui segueixo, i que tinc el goig de tenir penjats aquí al costat. I no és que no llegeixi una mica cada dia, però al vespre estic feta pols... I ja se sap, això és una cadena, comentes poc, menys ets al món virtual, més et vas perdent i et deixes perdre.
:

El cas és que, ara, mentre escolto música a tot drap, m’adono que feia molt temps que no n’escoltava, així, fort, que arribi a tots els racons del meu cos, que entri per tota la meva pell. Cosa estranya en mi, que sempre m’ha acompanyat la música...
:

El cas és que tinc el cap en tantes altres coses, (que mai arreglaré, no en sé i no en tinc les eines), que quan escric sóc amargant, que es nota tristesa, de vegades ràbia, i això no agrada a ningú, prou problemes tenim tots per anar a una casa moixa... Gràcies als qui encara teniu paciència, és com prendre una medecina agre... però per mi sou bons com l'aigua de pluja.
: