07 de juliol 2010

platja de cavalleria (des de Menorca)


ja no es sent el soroll dels cavalls
però els antics camins encara en serven el record
(arriben suats, empolsegats,
esbufegant entre els rostolls i les savines...)
ara mateix, a la platja encara verge,
els cossos s'estassen a la sorra barrejada
d'ocres i rojos, de blancs lluents i espurnes negres,
miro els mil reflexos
i enfonso els peus al mar de posidònia...
vailets vermells de pell, s'encomanen dels ritus antics
mirant els grans que persegueixen neteges atàviques
vestint el cos de fang, a veure si hi ha sort
i la terra vella s'enduu tots els mals verins
d'aquest món nostre tan ple i tan perdut...
:
:
(després retornaran a les pastoses proteccions 50...
i tot haurà quedat en un petit teatre de titelles)

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Zel, tant de bo la terra vermella pogués emportar-se els mals verins...

Un poema que arriba endins!

Striper ha dit...

UN POEMA UNA FOTO, UN LLOC QUE INVITA A LA POESIA REFRESCANT DE UN BANY, MILLOR SI ES COMPARTIT.

Joana ha dit...

Un lloc que convida a caminar, reflexionar i descansar...

novesflors ha dit...

Quin paratge tan bonic, tant com els teus versos.