ja no es sent el soroll dels cavalls
però els antics camins encara en serven el record
(arriben suats, empolsegats,
esbufegant entre els rostolls i les savines...)
ara mateix, a la platja encara verge,
els cossos s'estassen a la sorra barrejada
d'ocres i rojos, de blancs lluents i espurnes negres,
miro els mil reflexos
i enfonso els peus al mar de posidònia...
vailets vermells de pell, s'encomanen dels ritus antics
mirant els grans que persegueixen neteges atàviques
vestint el cos de fang, a veure si hi ha sort
i la terra vella s'enduu tots els mals verins
d'aquest món nostre tan ple i tan perdut...
:
:
(després retornaran a les pastoses proteccions 50...
i tot haurà quedat en un petit teatre de titelles)
4 comentaris:
Zel, tant de bo la terra vermella pogués emportar-se els mals verins...
Un poema que arriba endins!
UN POEMA UNA FOTO, UN LLOC QUE INVITA A LA POESIA REFRESCANT DE UN BANY, MILLOR SI ES COMPARTIT.
Un lloc que convida a caminar, reflexionar i descansar...
Quin paratge tan bonic, tant com els teus versos.
Publica un comentari a l'entrada