teatre català de cada diada

no tinc res,
només el vot i la paraula...
l’estelada al balcó i la meva llengua
que el meu país ja me l’han pres
no tinc res,
el vot no val
i la paraula, muda...
perquè la que diré, ja no serveix
han barrat el pas al poble
els burgesos passegen ofrenes
alineats, i ben arrenglerats
en ordre perfecte, qui sap com s’ho fan
per definir l’ordre de la desfilada...
tancats, s’aïllen, no fos cas...
estan sols, ho saben i ho volen
-i tanmateix no us estranyi,
l’homenetjat va fer el mateix,
amagat, per defugir el càstig,
va viure bé, després de perdonat-

quan arribi el dia i el moment del compte enrere
ens cridaran, voldran comprar-nos
i llavors sí, aniran al mercat i a les escoles,
als barris vells amb el calçat adient
per no ferir, ja els aconsellen...
mentiders amb dues puntes a la llengua
escurçons, només surten
en temps possible de cacera

però no ens tindran a preu de res
marxants de vots en propi benefici
venuda l’ànima pel joc de les cadires
convoco el blanc i nul
només amb la paraula justa
prou
amb lletres negres de dol
que ja hem perdut més del que podíem,
massa per seguir essent dignes
només ens queda dir
prou
ja us podeu fotre, a prendre pel sac,
a “tomar” vent, indignes de ser aquí
us regalem l’exili, indesitjables,
aneu a demanar almoina
a Espanya, el país veí,
que aquest és nostre, no us volem aquí.