22 d’octubre 2010

curioses coincidències (t'agrada la senyoreta?)



En un poble petit petit tenir nous veïns és poc freqüent, però he tingut sort. Ara som al nostre carrer quatre famílies. El nous són del meu ram, mestres. Són joves i molt molt agradables, acollidors i planers.
Ha passat un mes i mig de l’inici de curs i encara hem de fer el cafè de “compartir parets i xerrada”, com diu ella. I és que quan arribem al divendres, ella i jo coincidim en el mateix. Necessitem dos dies d’hivernació per descansar el cap i l’ànima.
:
-Què passa amb els nens ara? -em diu ella, culpant-se de poca experiència...
-No sé, noia, però és ben veritat que ara sembla que cada criatura necessita un/a mestre/a per ell/a sol/a -li dic jo... (respectant la paritat de sexes) cosida d’escola i anys...
-Eh que sí? –diu ella- Tots em criden, m’estiren, demanen atenció constant, és com una bogeria... Se'm mengen, m'absorbeixen...
::
I jo no puc estar-hi més d’acord. Escolliria aquesta feina mil vegades de mil que tornés a néixer, però, pares i mares que tingueu fills petits, plantegeu-vos molt seriosament com heu interpretat, interioritzat i aplicat el sermó mediàtic dels darrers anys de l’atenció i l’amor que necessiten els infants.
:
Crec honestament que un percentatge elevadíssim de pares són esclaus dels seus fills. Preocupats o neguitosos per si ho sabran fer, culpabilitzant-se per si han de treballar, interpreten estranyament la dedicació i fan de l'amor una mena de compra-venda.
Seduits, els riuen totes les gràcies. Babejant, aplaudeixen qualsevol coseta nova que aprenen, cosa que està bé sense passar-se, que és d’allò més normal que els infants aprenguin i parlin i escriguin i ajudin i col·laborin i creixin, coi, que és el que toca, madurar. També maduren els fruits i no piquem de mans als préssecs i a les taronges...
::
Pel carrer, als bars, cada estoneta que veus uns pares amb els nens en moments de relax, és un constant sentir cantarelles de “mooooooooooolt bééééééé!!!, com si fos una proesa acabar-se un entrepà o baixar el tobogan, i ai festa, i tot una joia, i tot els ho dónen i si et menges el berenar et compro una “xuxe”, i aniversaris d’anar en gran grup on sigui però que com a mínim hi hagi atraccions, i a la llar d’infants i a Infantil, corones de rei d’aniversari, i... Vaja, els reis del mambo des que tenen ús de raó, com deien abans... què voleu? Quan toca pencar i posar-hi el coll i compartir “l’estrellat” amb 25 en una aula, i deixen de ser “l’artista convidat”, i han d'aprendre a respectar l'igual i compartir, passa el que passa...

I la mare que pregunta “T’agrada la senyoreta?” Collons, t’agrada la senyoreta, que jo els pregunto si els agrada la seva mare a ells? (això vaig dir directament ahir mateix a una mare) Que potser per un atzar sóc una cosa mengívola, jo? T’agrada la senyoreta, t’agrada la senyoreta... au home! Com vols que li agradi, si teòricament li mana fer coses, i li posa normes i límits, li diu que no a alguna cosa i...en fi...
:
per si de cas, farem una enquesta aquí al costat...
:

14 comentaris:

fanal blau ha dit...

M'has fet riure, Zel. Tot que de vegades no fan riure determinades coses.
Però crec que ho has brodat descrivint el que sovint és veu amb els infants.
N'hi hauria per fer-ne un ampli debat.
Però jo votaré que m'agrada la senyoreta. Clar que sí!
Bon cap de setmana per recuperar-te! :)

Mon ha dit...

que bo!!! m'agradat el teu post molt i molt. Aquest any imparteixo uns cursos de construcció de titelles en una escola amb nens/nenes des de P3 fins a 6e i em va fer gracia un dia que una nena em va cridar dient "senyoret" jajajaja
Mil petons maca!

Missis ha dit...

Has clavat el que són actualment el 90% dels pares, uns autèntics babaus darrera els seus fills.

Darrerament estic vivint aquella "gran" experiència que les parelles que tenen fills deixen de tenir vida social. No sopars, no trobades, no sortides, no no no.. que el/la X no els ho permet. Evidentment que no poden fer tantes coses, però d'aquí a desaparèixer... sembla que el nen hagi de viure en una bombolleta amb sons pares.

garbi24 ha dit...

Ami m'ha agradat molt la senyoreta...tot i que no se si és mengívola....
Tots ens hauriem de posar més les piles i no dóna'ls-hi tot per la menjadora.... A casa hi ha molta disciplina i encara no en fem prou.

Jpmerch ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que exposes.
Supose que aquesta manera dels pares d'educar als xiquets es deu a un conjunt de factors, però n'hi ha un que em sembla que té un pes important. És el fet que ara el nombre de fills és un o dos en la majoria dels casos. La edat en què una parella decideix tindre fills s'ha anat endarrerint i això ho fa més difícil i costós, per la qual cosa un fill es converteix en un déu.
Trobe que el mestres teniu molt difícil l'educació dels xiquets sense una reeducació dels seus pares.

Punt Petit ha dit...

Molt bo Zel !!!!!!!
Jo ara que tinc fills grans m'en edono de les "cagades" que he fet com a mare ,i res a dir de les meus fills perquè son bones persones , però se que ho podía fer millor del que ho he fet, esclar que ningú t'en ensenya a fer de pare/mare.
El que sempre que he tingut molt clar es el tema de l'escola per a mi l'escola i mestres hem anat a una i mai he fet cas de les coses que els nens m'han dit, perquè la norma és que els nens es queixin dels "profes" i per aquí si que no hi paso. Si el mestre et "renya" per alguna cosa serà.
La comunicació escola/pares és molt important.

Clidice ha dit...

Una bona reflexió. En part imagino que ve del sentiment de culpa que tenen moltes parelles per la poca dedicació que els donen a les criatures. Abans, quan la criança era cosa de femelles, el millor que els podia passar a les dones era que les criatures sortissin a jugar al carrer i les deixessin tranquil·les una estona. Poques ganes els quedaven de felicitar-los si s'acabaven l'entrepà, més aviat els fumien un bolet si no se l'acabaven. No dic que fos el més correcte, no ho sé. El que si que sé és que ara només veig mares i pares, la majoria més grans del compte, i que parlen als seus fills com si fossin animalons de circ, només els faltaria dur aplaudiments enllaunats :(

montse ha dit...

Bona reflexió, crec que utilitzar la paraula "no" de tant en tant no fa mal.

salut!!!

Carme ha dit...

Molt bon post, Zel! I tant que sí! Ara de tan bé que ho volen fer i de tan poc temps que tenen, es passen de poc o de massa... com costa trobar el punt del mig!

Com vols dir que si m'agrada la senyoreta? A mi m'ho preguntes? A l'enquesta? Quina senyoreta? Tuuuuu? Doncs i clar que m'agrades!

Joan ha dit...

Jo crec que pendulem. Que anem d'una banda a l'altra. De la prohibició per la prohibició a la permissivitat per la permissivitat. Que ens procurem poc temps -o el que calgui- per saber o, millor dit, esbrinar les nostres mancances (que poden florir precisament més quan som pares, els fills ens qüestionen moltes coses) i en lloc de resoldre-les farcim per farcir de coses, activitats programades i paraules, que soterren angoixes, als fills. I ara mateix ja em sembla que estem, altra vegada en l'altra extrem: rigidesa i mà dura; això és el que necessiten, es torna a creure, els nens. És a dir menys la recerca de comprensió el més realista possible, qualsevol cosa.
Una abraçada.

Violeta ha dit...

Òstia, Zel, que bé que has escrit allò que passa en la societat actual.

Ànims, ànims, ànims...ens en sortirem.

Striper ha dit...

Avui nomes passo a deixar-te les meves salutacions.
Una abraçada.

Francesc Mompó ha dit...

Una molt bona síntesi de la situació. De vegades només cal aplicar trellat a les situacions per educar com cal.
Salut i Terra

Filadora ha dit...

Dona, jo crec que encara que els hi posis deures i normes i límits i etc (o fins i tot per aquesta raó) els hi pots agradar. Jo també els hi preguntaré als meus fills si els hi agrada la senyoreta i en voldré saber els motius de la resposta.
Ah! i felicitar algú per acabar-se tot el menjar tampoc ho trobo malament (moltes vegades m'he d'esforçar molt per acabar-me la teca del plat) però entenc que és el què cal fer i per tant tampoc es necessari recompensa.
Malgrat la meva opinió sobre això, crec que deus ser una professora genial.