curioses coincidències (t'agrada la senyoreta?)

En un poble petit petit tenir nous veïns és poc freqüent, però he tingut sort. Ara som al nostre carrer quatre famílies. El nous són del meu ram, mestres. Són joves i molt molt agradables, acollidors i planers.
Ha passat un mes i mig de l’inici de curs i encara hem de fer el cafè de “compartir parets i xerrada”, com diu ella. I és que quan arribem al divendres, ella i jo coincidim en el mateix. Necessitem dos dies d’hivernació per descansar el cap i l’ànima.
:

-Què passa amb els nens ara? -em diu ella, culpant-se de poca experiència...
-No sé, noia, però és ben veritat que ara sembla que cada criatura necessita un/a mestre/a per ell/a sol/a -li dic jo... (respectant la paritat de sexes) cosida d’escola i anys...
-Eh que sí? –diu ella- Tots em criden, m’estiren, demanen atenció constant, és com una bogeria... Se'm mengen, m'absorbeixen...
::
I jo no puc estar-hi més d’acord. Escolliria aquesta feina mil vegades de mil que tornés a néixer, però, pares i mares que tingueu fills petits, plantegeu-vos molt seriosament com heu interpretat, interioritzat i aplicat el sermó mediàtic dels darrers anys de l’atenció i l’amor que necessiten els infants.

:

Crec honestament que un percentatge elevadíssim de pares són esclaus dels seus fills. Preocupats o neguitosos per si ho sabran fer, culpabilitzant-se per si han de treballar, interpreten estranyament la dedicació i fan de l'amor una mena de compra-venda.

Seduits, els riuen totes les gràcies. Babejant, aplaudeixen qualsevol coseta nova que aprenen, cosa que està bé sense passar-se, que és d’allò més normal que els infants aprenguin i parlin i escriguin i ajudin i col·laborin i creixin, coi, que és el que toca, madurar. També maduren els fruits i no piquem de mans als préssecs i a les taronges...

::
Pel carrer, als bars, cada estoneta que veus uns pares amb els nens en moments de relax, és un constant sentir cantarelles de “mooooooooooolt bééééééé!!!, com si fos una proesa acabar-se un entrepà o baixar el tobogan, i ai festa, i tot una joia, i tot els ho dónen i si et menges el berenar et compro una “xuxe”, i aniversaris d’anar en gran grup on sigui però que com a mínim hi hagi atraccions, i a la llar d’infants i a Infantil, corones de rei d’aniversari, i... Vaja, els reis del mambo des que tenen ús de raó, com deien abans... què voleu? Quan toca pencar i posar-hi el coll i compartir “l’estrellat” amb 25 en una aula, i deixen de ser “l’artista convidat”, i han d'aprendre a respectar l'igual i compartir, passa el que passa...

I la mare que pregunta “T’agrada la senyoreta?” Collons, t’agrada la senyoreta, que jo els pregunto si els agrada la seva mare a ells? (això vaig dir directament ahir mateix a una mare) Que potser per un atzar sóc una cosa mengívola, jo? T’agrada la senyoreta, t’agrada la senyoreta... au home! Com vols que li agradi, si teòricament li mana fer coses, i li posa normes i límits, li diu que no a alguna cosa i...en fi...

:

per si de cas, farem una enquesta aquí al costat...

: