per qualsevol que passegi per aquí (no es menja fins demà)

Avui em diu l’amic del TuróParc que fa dies que passeja per aquí i només hi troba apologia del meu pensament polític...
:
Potser tens raó Paseante, potser sí. Ara, saps? Jo de política no en sé gens, o en tot cas, crec saber només el que visc i llegeixo, que ja se sap que ens diuen el que volen, i el que no, s’ho callen, i remenen les garrofes i la vida de tots segons la intenció de qui té la vara del poder.
:
Hi ha qui diu que tots són iguals. Jo no ho crec pas, hi ha persones que quan poden exercir algun càrrec, sigui quin sigui, treuen el millor de si mateixes, i d’altres el pitjor. Hi ha qui al cap de poc sucumbeix a les pressions i hi ha qui sap trampejar els adversaris i mantenir certa dignitat. I és que la política, ara mateix, no és un camp on puguin exercir gaires persones dignes.
:
Però el que jo sovint expresso, potser massa rabiosament, és conseqüència de la impotència de creure que el món ha d’anar d’una altra manera, i que els qui podrien de veritat encetar camins de canvi, (en tenen la possibilitat, les eines, el càrrec i exerceixen posicions de poder) no són dignes d’anar al capdavant d'un poble, d’un país.

:
No en són dignes perquè obliden justament els més febles, els més dèbils, els més necessitats de suport i d’ajut. I aquest pensament s’està extenent com una taca d’oli cap a tots els camps. Invertir i treballar per allò o per aquells que hom creu que tenen perspectives d’èxit. I deixar que la resta vagin nedant a la seva sort. per evitar el naufragi. I si s’hi queden és que s’ho han buscat.
:
Posem-hi empreses, posem-hi persones. Avui ho he escoltat a la ràdio en un debat sobre economia global. Només invertir i ajudar les grans empreses que asseguren l’èxit (Niño Becerra, burro, coi)

:

Us imagineu que jo, i perdoneu que personalitzi, quan m’arriben els alumnes, em mirés i agombolés amb tota mena de suports i incentius i recursos els qui ofereixen possibilitats per la seva ment privilegiada? Allò dels ben dotats i els camins encarrilats ja des de petits o jovenets...

:

Posem-hi que qualsevol de vosaltres és pare o mare d’algú que, ai, sembla que no sobresurt en gaire res, i treballs a anar seguint. Aquests, els qui volen i hi posen el que tenen, o els qui han tingut la mala sort de néixer amb alguna mancança, s’han d’obviar i senzillament, que arribin on puguin? Doncs no. La dignitat, el dret a rebre segons les pròpies necessitats i aprendre el màxim possible el tenen tots, però tots sense excepció. Som o no éssers humans? Tenim o no tenim dret a aprendre, a créixer i viure i treballar dignament? Compte que, tonta tonta, no en sóc, ja sé que hi ha qui s'ho passa tot pel folre. Però magre excusa per justificar accions deshonestes o injustes. I és deshonest i és injust no atendre de manera equitativa tothom qui ho necessita.
:
Llavors sorgeix, sovint de la ràbia, la violència. I qui ens l’ensenya? Com deia algú, hi ha una violència que no es diu i que constantment es sofreix.
:

Violència és deixar sense acabar estudis milers de nois i noies, violència és deixar al carrer milers i milers de treballadors, violència és robar a qui menys té, per què? per arribar a ser el més ric del cementiri?
De vegades, segons quines ràbies, segons quines accions, són autodefensa. No en sabem més.

:

I, per cert, ja ho he provat, d'aprendre a aguantar i resistir i també de vegades, moltes vegades callar, durant els 56 anys que demà faré! Però tampoc en sé més.