Penso en en "X" i llegeixo, tot el que puc i em cau a les mans, i busco i rellegeixo. "X" està gairebé diagnosticat com un Asperger. I ho diuen així el qui treballen en àmbits de diagnosi. Penso en ell mentre llegeixo i sempre em ve al cap la mateixa imatge, X mira a terra, capcot. Sovint. I sempre ho fa en estones de xerrada, de socialització, de grup. És el seu posat. Mira a terra sense que, aparentment, res li arribi. Sé que encara que caigués mitja paret, ell seguiria mirant a terra. Però no el deixo. Li poso les mans a la cara, li aixeco el cap, el recol·loco. I així tantes vegades com calgui. Els pares de vegades es consolen pensant que el seu fill potser serà un Einstein o un Bill Gates. (Jo també vaig provar d'agafar-me a aquestes esperances amb el meu TDAH-TC)Ens asseiem a taula. Té un full, sembla que no el veu, mira el buit. Passen coses, i ell segueix mirant el buit. Jo tinc una cadira al seu costat, entre ell i un altre "X" que encara no sé què té, però que quan X és feliç "per culpa meva", és capaç de plorar desconsoladament perquè a ell "no el felicito". Poc espai ens separa d'un tercer "X", que no ens perd de vista, i que si ens veu treballant tranquils, es dedica a fer totes les animalades possibles. Ai...
Hi ha moments màgics. Quan fem jocs de càlcul, "X" aixeca el cap, mira, em mira, i els ulls li llueixen. Aixeca la mà. Respon. Llavors desapareix la x i surt d'ell el nen que sempre hauríem de veure, sense nom de síndrome, perquè ell és tot en un, amb el que comporta la seva singularitat, com en tots els altres "X".
Rinxolant el rínxol.
Tot es redueix (tan senzill, tan difícil) a treballar molt i molt l'empatia, l'espai personal, els rols socials, els sentits metafòrics, el reforçar l'autoestima i la consciència personal, el jo, el tu, els altres.
Tot és tan senzill (tan complicat) com adequar les tasques, no donar res per sabut, pautar i assegurar que sap el que se li demana, explicar poc a poquet i deixar-se de floritures d'excel·lències, que no fos cas que allò bàsic, els fonaments, no hi fòssin, (llavors tot s'ensorra).
Posats a pensar, no és això el que fa falta a tots els nens? Què ho fa que cada vegada hi ha més "X" per a qui buscar noms? Tant és que sigui Asperger com Pérez, si al final, potser, només potser, fent de l'escola quelcom més personal i humanitzat, més empàtic i menys competitiu arreglaríem molts "X" d'aquests a qui busquen nom...
14 comentaris:
Difícil tasca zel , difícil i no sempre gratificant ...si almenys aconsegueixes un petit raig de llum a les seves mirades, un instant de contacte ja és molt....i a seguir batallant amb tants X i que els puguem retornar el nom i el món perquè també els hi pertany! Més humanitat totalment d'acord zel i també més recursos
segurament quan en el tracte amb els altres hem de fer alguna cosa especial, és que en el tracte amb tothom no ho fem massa bé; donar per suposat el que els altres pensen, senten, els motiva, sense ser al seu cervell, a la seva pell... no és garantia de res i menys de què ens entenguin.
ho has explicat molt bé, zel, des de l'experiència a l'escola; però, quants adolescents, quants adults, no necessitem el mateix?
petonet assoleiat!
El meu comentari hauria anat en la línia del que ha fet el gatot. M'agrada trobar aquests tipus de sensibilitats, fan que no em senti tant malament per ser humana. Una abraçada de les fortes zel
Certament és així, Zel. Tothom, ja sigui a l'escola, a la societat, a la vida en general, necessita una pauta molt clara, que se li expliqui poc a poc i no donant res per sabut. L'empatia, l'autoestima , la consciència personal, la reafirmació de cada individu davant dels altres, són elements que han anat fallant des de les aules de P-3, i damunt persones "mal construïdes" a nivell afectiu, s'han anat afegint coneixements, exigències... Tens raó quan dius que ens calen més noms i que tot plegat aniria molt millor si l'escola fos d'una altra manera. Però allò que és més fonamental per damunt de tot és que els nens tinguessin una bona base afectiva a casa seva, amb els pares o les persones que se n'ocupen, ja molt abans de començar l'escola. Cada vegada més es delega aquesta "tasca" a l'escola, als mestres. I anem com anem.
Una abraçada de dissabte.
Sí, Efre, més recursos, però aquests nens necessiten persones que no busquin resuktats empresarials, ja m'entens...
Tena raó Gatot, ja saps que t'entenc, però si de petits ens pugéssin així, de grans crec que ho hauríem superat força...
Magda, Violeta, des de l'experiència, sabeu que l'escola té un gran paper, i sempre parlem dels pares...però els pares no tenen ara per ara, referents clars, treballen per tenir, no pensen en el ser, o confonen ser i tenir...i no crec que conscientment..
zel!
ho expliques tan bé!
fa anys que intento transmetre això que dius i no sé si me n'acabo de sortir... tot plegat és tal i com ho expliques... de què ens serveixen els noms i cognoms de les coses si després només els fem servir per tenir-los ben classificats en arxius que no ajuden en res, només per assenyalar-los amb el dit i quedar-nos més tranquils...
seure al seu costat, donar oportunitats, creure en cada un d'ells i les seves possibilitats, mirar als ulls i estimar persones, donar-los la mà, fer sentir que som allà i que no són ells qui han de canviar sinó l'escola que s'hi ha d'amotllar i saber oferir-los allò que necessiten... a tots... de la A a la Z... inclosos els X, els Ç, els G, ... TOTS cadascun amb les seves característiques i les seves ganes de ser i de ser reconeguts i admirats i estimats i... valorats tal com són...
i fer-los saber que també són importants i que ens enriquim tots pel fet de ser i sentir de maneres diferents...
gràcies zel per explicar-ho tan bé!
L'escola hauria de ser així, comla descrius, on cada nen trobes el seu racó, on cada nen tingués el seu espai i pogués desenvolupar-se individualment, però no hi ha temps per això, i el curriculum ens apreta. La veritat després que el meu X, fos diagnosticat Asperger, fa ja dos mesos, hi ha petits canvis que han funcionat, però tot i així, segueix sense encaixar a l'estructura de l'escola. Però cada vegada m'adono més, que l'estructura que plantagem i posem amb calçador a tots els nens i nenes, potser tampoc és la més adequada. Ens falta temps, ens falta ens falta emocionar-nos altre cop amb cada un dels nens i nenes per petites coses, que potser no els faran Einsteins però els faran més persones i per tant, més capaços de trobar el seu lloc a la societat.
Quin peasso mestra surt aquí, eh? jo, quan algú critica un mestre, és que me'l menjo amb patates!
m'ha agradat molt llegir-te este post, zel.
dius que encara que caigués una paret, ell continuaria mirant a terra, però tu no el dixes i procures que alce la mirada les vegades que calgue. segons amb quina pregunta, en canvi, no et cal posar-li les mans a la cara, perquè és ell mateix qui aixeca el cap, mira, i els ulls li brillen quan té oportunitat de respondre.
m'emociona este esforç que intentes fer de comunicació, per a ser capaç tu de comunicar-te amb ell i que ell pugue també comunicar-se.
tinc un dubte... no mires mai a terra, tu? no necessites també fer-ho a vegades? ho dic perquè potser tampoc cal insistir permanentment a "recol·locar" les persones, per una banda perquè també necessitem "descol·locar-mos", o poder no estar excessivament "col·locats" tal com se'ns demana; també perquè d'alguna manera este mirar a terra potser és una forma seua d'expressió... d'alguna manera, li servix a ell per a fer-te saber que en aquell moment "està mirant a terra", a diferència d'altres moments en què pots vore com li brillen los ulls... no sé si m'explico...
t'ho dic perquè és un dubte que tinc a vegades també... esta contradicció entre "voler acceptar les persones tal com són", sense exigir que siguen o facen o estiguen com a tu t'agradaria, i al mateix temps "voler exigir", o com a mínim fer-los saber que "a tu t'agradaria que...", perquè et preocupa la seua vida, perquè t'agrada que aprenguen, que estiguen a gust, que no s'agobien massa... i que, quan cal, trebàlliguen, que s'esforcen, que puguen trobar la motivació, el sentit, les ganes, i la necessitat a vegades de fer coses i d'esforçar-mos quan potser no en tenim ganes o no sabem com o no tenim ànims de fer-ho...
a l'aicard li encanta el futbol, com al xiquet de qui parles potser li agraden especialment les matemàtiques, i segur que només parlant de futbol podríem fer molta vida amb l'aicard, però no per això he de parlar amb ell només de futbol, que també hi ha altres coses que poden agradar-li, i també n'hi ha que ha d'aprendre a fer-les, encara que potser no l'apassionen.
m'agradarà continuar llegint les vostres experiències "X"... (mira que dir-los "X"... :) sona entre "expediente x" i pel·lícula porno... estos mestres... :)
una abraçada, zel
Roser, zurekin bat!
Totalmente de acuerdo contigo!
Un petó i una abraçada molt fort!
;)
No és el mal a les escoles un reflex del mal a la nostra societat? Si que ho és, sí. Des de l'escola podeu fer moltes coses, amb empatia, com dius, amb humanitat, cony, que això és el que ens tocaria! El que no podreu mai és arreglar la societat. La vostra tasca, mestres, és importantíssima però si no va acompanyada de tasques com la vostra en tots els àmbits de la vida, continuarà havent-hi X, etiquetes, ara i adès, aquí i arreu.
Crec que és una sort, que en el nostre entorn hi hagi Zels a les escoles, Zels a les oficines, Zels en els veïnats... Quantes més Zels hi hagi, millor ens anirà a tots, com a individua i com a societat.
Petonassos i amunt, ben amunt.
(individua? volia dir individus)
M'he quedat sense paraules, magnífic article.
Hola Zel, m'ha agradat molt el teu blog i la meva pregunta és com l'has promocionat? HO dic perquè jo també tinc un blog (periodismeadria.blogspot.com) i volia preguntar-te com ho puc fer per promocionar-lo
Publica un comentari a l'entrada