Egipte (comentaris d'un home normal)

Asseguts, (algú que no sabés dels nostres problemes diria que asseguts còmodament), mirem les notícies.

.

Ell està cansat de fer números, de fer equilibris, de rumiar com sortir del forat.

No hi ha cap esperança de canvi en positiu, la realitat ofega als treballadors, als petits comerciants, a les famílies normals, que vivien sense fer despeses extraordinàries del seu treball, sense poder estalviar, però sense massa deutes. Els qui ens han enfonsat van canviant de despatx, amb els mateixos beneficis, ostentosos, segueixen canviant de cotxe, d'ideologia si convé per seguir mamant de franc.

.

La Caixa ja no és Caixa (qui ho havia de dir), i quan sapiguem qui en són ara els amos, sabrem qui va sembrar el primer foc d'espant. Perquè sempre passa que, després d'una espantada global, puja la Borsa, quan algú ja s'ha fet més ric a costa d'una altra pèrdua de llocs de treball. I saps que el cercle dels rics s'estreny, però són més rics. I el dels pobres s'eixampla, i som més pobres. Quina vergonya que un jutge hagi de defensar dos pensionistes dels taurons, déu meu, quina vergonya.

.

I llavors veus al carrer milers d'homes que fan recular les forces de l'ordre (llegiu les forces que salvaguarden el règim establert, sigui on sigui) i demanen a crits i a cops una altra manera de viure. I tenen un país aixecat en peu de lluita, farts de tot.

.

I l'home normal, que només sap de treballar sense vacances pagades, que sempre es queda sense sou per pagar despeses als proveidors, amb un horitzó d'autònom de misèria, a casa, em diu,

.

-Quan aprendrem això? Quan tindrem pebrots de sortir al carrer i fotre'ls fora? Ens han escanyat i nosaltres, sense dir res, sense fer res...

.

Només tinc una resposta. Quan realment no tinguen res, res de res. Quan tot ho tinguem perdut, i ben perdut. I llavors ja serà tard. De vegades, com diu la meva mare, la mida es posa quan n'hi ha, que quan no hi ha res, ja es posa sola.

.

Qui cridarà a la revolta?