Qualsevol semblança amb una ficció és pura imaginació vostra!
-Porta'm l'agenda, que escriurem una nota pels pares!
............. (morros i celles arrugades, ell)
-Sí, no em facis mala cara, la mala cara l'hauria de fer jo. Què ha passat avui?
............. (més morros i més mala cara)
-Diga'm, a veure, com ha anat el dia?
............. (silenci total)
-Espero per escriure a l'agenda el que creus que ha passat.
-M'he portat malament...
-Malament no vol dir gaire res, saps què ha anat malament? Mira que n'hem parlat moltes vegades tu i jo avui.
-No escoltava, he picat els nens a la fila,...(sap el llistat de memòria)
-Doncs mira, ho apuntarem a l'agenda, això que em dius.
.
.
Escric, i ell es posa a plorar, sense abandonar els morros.
.
.
-Què plores, ara?
-Que no vull que m'escriguis coses a l'agenda i no et perdono!
-Com dius?
-Que no et penso perdonar mai de la vida!
.
Vinga, a veure, qui es creu que això surt en una classe de cicle inicial, eh? Encara no ha fet set anys i ja tinc un enemic per sempre més! Però no baixo del burro. Ja he pescat la mare i hem fet un cara a cara... que ha acabat prou bé. Qui els va matricular, la meva mare m'hagués fotut un parell de nates a l'acte i ells han marxat ben abraçadets.
21 comentaris:
És l'aire dels temps, Zel. Ah, i després creixen (i amb l'adolescència el coctel hormonal és explosiu). Però també tenen coses molt positives.
Salut i Terra
Perdona'ls perquè no saben el que es fan ...
Bona tarda Zel.
Fas molt bé de no baixar del burro. El pitjor és que ara la mare li doni la raó a ell (com, probablement, haurà fet)
Fa uns anys, a catequesi, hi havia un nano que es portava fatal, fatal... No era del meu grup, però la seva catequista deia que a classe era terrible. Un dia, en una activitat que fèiem tots els grups junts, vaig acabar farta de renyar-lo i que no fes cas. Llavors li vaig dir que m'esperaria fins que el vinguessin a buscar i que li explicaria al pare. Mentre esperàvem es va estar tota l'estona quiet, seriós...
Quan va arribar el pare, li vaig dir que el nano no feia cas de res, que distreia els companys, que molestava constantment, etc...
El pare es va mirar el nano i li va dir: "XXXX, aquí també?" (després vaig saber que a l'escola tenia un comportament similar)
En sentir això, el xiquet comença a plorar, cridar i comença una rebequeria històrica... i, cridant a tot pulmó, i li va dir al seu pare (que és advocat) Papaaaaaaaaaa denúncia-la, denúuuuunciaaaaa-laaaaaaaaa.
Denuuuuuuuncia-laaaaa!!!
Doncs ja veus... vuit anyets tenia l'angelet. Familia de calers, tenia de tot, anava a escola "de pagu" (no concertada, no... una privada caríssima) i algú li havia explicat que el seu papà denunciaria a qui s'atrevís a portar-li la contrària en alguna cosa...
No sé què deu ser actualment d'aquest noiet... però si els pares segueixen actuant com si ell fos el rei del món i ningú pot renyar-lo... malament.
Aquell "aquí també?" del pare, va sonar en un to de qui ja ho dóna per perdut perquè no s'atreveix a posar-se seriós... A l'escola el renyen, a catequesi també... i ell demana que el pare els denunciï...
No s'estila ja això de les nates, i mira que hi ha nens que se les tenen ben merescudes.
ja veuràs zel tard o d'hora t'ho perdonarà ja ho crec....una mica consentit potser el nen...no?
De grans de vegades fan el mateix ....amb altres paraules però ho fan...si te contara....
nates=preso
a veure si demà el nen porta una nota a l'agenda per la mestra de part de la seva mare....Duro con ellos!!!!
Criem petits monstres i encara hi ha qui riu content i satisfet...
Des del far sense agenda.
onatge
Això és la guerra! A la criatura, ja se li passarà la tonteria, a la mare, malauradament, no.
Per molt que us expliqui, no us podeu imaginar el que defineix en global l'actuació de molts pares davant els conflictes amb els fills, llencen la tovallola ja de ben petits....
Quanta raó tens, zel. Abans de fer de mestra, vaig treballar de monitora en un menjador escolar, amb criatures de tres anys. Em sorprenia molt quan venia alguna mare i em deia "però de veres s'ho menja?, és que a casa no i jo ja no puc amb ell, com ho fas?" Al principi em quedava a cuadros i pensava...si ara que en té tres no pots amb ell quan en tinga tretze no m'ho vull ni imaginar.
Ara, a l'escola, el discurset és pràcticament el mateix i jo no sóc mare i no sé si ho faré bé (si algun dia tinc fills), però tinc una llibreta ben farcida de coses que segur no faré o al menys espere no fer.
Pel que dius de les nates, que vols que et diga...a mi m'ha caigut més d'una nyespla i m'atreviria a dir que no m'han vingut malament.
Ànims, mestra!
Vaja, sembla que aquesta devoció per no perdonar mai de la vida és un aprenentatge que li ve de casa.
A veure si quan creixi hauràs d’acabar per contractar guardaespatlles!
*Sànset*
La manca de disciplina és un dels principals problemes que tenim a les escoles.
Massa màniga ampla.
Esperem que torni la pendulada en sentit invers i no ens estiguem per tantes històries.
Aprendre costa i a vegades fa mal. Qui no ho entengui pot tenir un problema.
Fa molts anys vaig treballar en una escola on també hi feia servei de menjador.
Tenia una nena molt maca que no menjava res i jo a costa de estar-hi a sobre feia que acabés menjant.
Un dia em va venir la mare amb una carta del cap de pediatria de Sant Pau dient-me que no la pregués, que era una nena molt cerebral entre moltes altres coses i que la deixés tranquila. Li vaig dir a la mare que per això no em feia falta cap carta, que si ella em deia que el dia que entrés al menjador i no volgués menjar jo l'enviava al pati.
- De cap manera, em va respondre. Fes que mengi!ad
Potser calgui, doncs, una armadura medieval per donar classe a la canalla de catorze anys......
Zel, crec que si que t'entenc, però..., tela amb l'exemple, rebuscat eh!.Jo tampoc segueixo el guió.
Educar és ensenyar a pensar, a decidir, a esforçar-se i ser conseqüent amb el fet. Però si no és veu a casa o se’ls contra educa, malament rai.
com quasi sempre faré amics.
les "nates" i qualsevol violència, és la medecina del qui no té altre recurs;
la mainada, per petita que sigui, sap on es mou i amb qui es mou... i sap diferenciar el tracte i les emocions de casa dels pares (o de casa del pare, i de casa de la mare), i el de l'escola, i el de la catequesi, i el del carrer, i el de l'antro on el recullin... i es comporta diferent en funció d'on es troba.
em foten aquests pensaments tant generalitzats... perquè es basen en mentides.
aquest nen és així o aquest nen és aixà... bla, bla, bla...
segurament, aquest nen o aquesta nena no fa res més que retransmetre o reinterpretar la situació que viu a casa... i si té la oportunitat de viure altres sensacions i altres realitats a l'escola, segur que viurà altres emocions i altres pensaments.
avui m'han parlat del nano de 16 anys de Salt, que va caure per un celobert i que finalment ha mort. Era del CRAE de Salt. He pensat, si aquest noi hagués viscut i crescut a Viladamat... quantes façanes de 14 pisos hauria escalat?
16 anys... i només es parla de "nates"????
no tinc el dia, zel; perdona'm l'anada d'olla.
Tenen mala memòria, amb algú com tu, no li pot durar gaire.
Jo crec que de la sorpresa que hagués tingut amb aquesta resposta (sumant el meu caràcter pesadet amb les preguntes) hagués continuat insistint, del pal:
-Què és el què no em perdonaràs??
M'imagino la resposta del nen: silenci i mala cara.
Jo hagués seguit:
-Que t'escrigui una nota a l'agenda exposant les coses que has fet malament perquè hi reflexionis amb l'ajuda dels teus pares i etc. etc. etc.
I així hagués seguit fins que el crio fins els cullonets de mi m'hagués donat la raó perquè callés o alguna cosa per l'estil.
Em diuen sense fre. Es referiran a això???
:)
Patonets guapa!
Segur que t'ho ha dit sense malícia, demà tornaràs a ser la seva súper professora genial.
El que més m'ha xocat de la frase "no et perdonaré mai més de la vida" és pensar on la deu haver sentit, espero que no sigui a casa.
Jo no vull entrar en el tema de "nates" o no "nates", perque més d'un dia n'he sortit escaldada amb gent que m'estimo...
Però et diré el que jo penso que passa...
Saps quin és el problema (crec)?
Que ara el que es porta és que a casa, el centre de TOT siguin els fills.
I això es porta a fora, a l'escola, a la societat, a les relacions amb els demés...: el primer, el que té raó, l'incomprès, el millor, el més... "és el meu fill, i tú, el que passa és que no l'entens, per tant no tens cap dret a dir res"
L'altre dia, escoltant un debat sobre educació, vaig sentir una frase que em va agradar molt, i que ja aquell dia vaig voler compartir amb tu: " El problema és el JO. Tot es redueix al JO: jo nen, jo pare, jo mestre. I amb el JO no es va enlloc"
I jo afegeixo que el que s'ha de fer és saber educar en el NOSALTRES
Publica un comentari a l'entrada