A la ràdio s’escoltaven sovint missatges de reclutament, prometent un futur gloriós pel després, un estatus d’heroi, honors i feina.
Alguns van a la guerra per principis. Ells, per principis, no hi anirien. Tenien la seva pròpia guerra. Experts en l'art de sobreviure amagats, sabien de la mort de no poder ser, de no poder viure.
Quan l’avís per Aloysius de presentar-se obligatòriament al quarter de reclutament va arribar, sabien que no hi havia sortida. L’Ernest ja havia rebut el seu, era només qüestió de temps. Amagar-se i fugir per sempre no semblava massa difícil. Experts en no ser, no viure. Potser, aquella guerra seria una oportunitat. Potser, si la sort els acompanyava, a França podrien viure junts i lliures.
Amuntegats com animals al vaixell, els homes reaccionaven per instint. Allà, el fred i la por van ser aliats misericordiosos que els van permetre moments d’afecte enmig de bromes grolleres. Riure amb un rictus amarg, plorar com qui se’n fot dels covards i simular abraçades que per ells eren ben tendres...
El rumor que s’acostaven l’hora, el desfici per actuar, fos com fos, s’estenia aquell vespre previ, només hi havia temps per engreixar les armes i assegurar que tenies amics que et cobririen.
Quan la portella de la llanxa es va abaixar, ells eren a les darreres fileres, sense pressa, el casc enfonsat per dissimular les llàgrimes. Sabien que no dispararien ni un tret. Tot i haver escoltat el missatge i saber que havien de fugir de la platja, s’estimaven més fer-se el mort que matar. Allà d’on venien ja ho eren de morts. Aquí, que el destí hi digués la seva.
Tots ja eren a baix, Aloysius es va ajupir a cordar-se les botes mentre l’Ernest l’esperava mirant incrèdul, boira i fum, gris, roig negrós, crits i por i brams i trets... Paralitzat, una mà va agafar la seva. L’amor i la mort.
Enmig de tants cossos erts, i la llanxa, només un troç de mar i la sorra, el seu destí. Diuen que a Utah Beach van morir pocs homes, 197 de 23.000.
Oficialment ells eren a la llista.
Alguns van a la guerra per principis. Ells, per principis, no hi anirien. Tenien la seva pròpia guerra. Experts en l'art de sobreviure amagats, sabien de la mort de no poder ser, de no poder viure.
Quan l’avís per Aloysius de presentar-se obligatòriament al quarter de reclutament va arribar, sabien que no hi havia sortida. L’Ernest ja havia rebut el seu, era només qüestió de temps. Amagar-se i fugir per sempre no semblava massa difícil. Experts en no ser, no viure. Potser, aquella guerra seria una oportunitat. Potser, si la sort els acompanyava, a França podrien viure junts i lliures.
Amuntegats com animals al vaixell, els homes reaccionaven per instint. Allà, el fred i la por van ser aliats misericordiosos que els van permetre moments d’afecte enmig de bromes grolleres. Riure amb un rictus amarg, plorar com qui se’n fot dels covards i simular abraçades que per ells eren ben tendres...
El rumor que s’acostaven l’hora, el desfici per actuar, fos com fos, s’estenia aquell vespre previ, només hi havia temps per engreixar les armes i assegurar que tenies amics que et cobririen.
Quan la portella de la llanxa es va abaixar, ells eren a les darreres fileres, sense pressa, el casc enfonsat per dissimular les llàgrimes. Sabien que no dispararien ni un tret. Tot i haver escoltat el missatge i saber que havien de fugir de la platja, s’estimaven més fer-se el mort que matar. Allà d’on venien ja ho eren de morts. Aquí, que el destí hi digués la seva.
Tots ja eren a baix, Aloysius es va ajupir a cordar-se les botes mentre l’Ernest l’esperava mirant incrèdul, boira i fum, gris, roig negrós, crits i por i brams i trets... Paralitzat, una mà va agafar la seva. L’amor i la mort.
Enmig de tants cossos erts, i la llanxa, només un troç de mar i la sorra, el seu destí. Diuen que a Utah Beach van morir pocs homes, 197 de 23.000.
Oficialment ells eren a la llista.
(una altra col·laboració amb Relats Conjunts)
12 comentaris:
Un relat que commou Zel! uf...m'ha agradat molt!
Una bella i conmovedora història, on la mort és derrotada, com sempre. Mai podrà sobreviure a l'amor.
No puc més que felicitar-te perquè has aconseguit reflectir els sentiments entre les lletres. Molt bon relat!
Què bonic! Una gran sensibilitat emergeix des dins del relat. M'ha encantat!!!
La imatge ja es presta a relats molt durs i crus. Mira que l'amor pot coses, eh, però contra la guerra, qualsevol cosa perd el sentit. Bona feina, encara que quedi un regust tan amarg.
Molt bona aportació i la suposada felicitat dels oficialment desapareguts
M'agrada suposar també la felicitat dels desapareguts!
Molt bon relat, Zel! Genial!
Bon relat, on l'instint de sobreviure queda palès.
En aquests moments donar-se la mà ha de ser el súmmum.Res més que el triomf de l'amor.
Molt maco Zel!
Ai, quin regustet amarg que m'ha deixat. Però, és clar, és mèrit del teu relat!
Zel, Cop de Barret!
M'ha agradat. De vegades el nostre destí el podem triar nosaltres mateixos.
oh! Fantàstic! I sí, em sumo al grup que els desapareguts foren feliços! Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada