més fred

L'emperador, cofoi, igual que la cort, s'enamorà d'aquell giny/ocell.
No menjava.
No dormia.
No calia cap cura.
Obedient, només calia donar-li corda.
La seva funció, garantida. Entretenir.
Una mica de música, no importava d'on vingués.
Sense límit d'horaris.
Aparentment, infinit, -llegiu, un ocell sense conveni, sense despeses, sense seguretat social, sense horaris-

.
I ho heu de tenir clar, sense canvis d'humor, ni baixes, ni llicències per covar ous o per festeig... sense necessitats per a satisfer... Qui no triaria la màquina? Sense sorpreses ni bocins de feina improvitzats...

.
Ah, però el giny es va espatllar!
-Ja no canta l'ocell metàl·lic! Tristesa pel senyor, privat del seu caprici...

.
Ni tots els experts del regne poden retornar aquell so, dolça melodia/còpia de l'ocell, el primer, el meravellós rossinyolet, que, lliure, volava i cantava al seu plaer, al seu ambient... I el trist i gairebé rovellat ocell meravellosament perfecte-recordeu? un giny- no aconsegueix fer minvar l'enyor de l'emperador...



.
Ai, senyor, senyor... si vols la teva cantarella, hauràs d'acceptar el conveni de l'ocellet boscà, oferir-li amor i cura, i el menjar just, i el descans que li pertoca...

.
Ho veus? Les vagues, de vegades, tenen èxit...


(afegit: he donat per fet que sabeu el conte d'Andersen, "El rossinyol", i he fet una adaptació lliure...)