L'arbre m'ha de servir de metàfora. La necessito per tirar endavant.
Escolto i llegeixo que, enllà, cap al centre, on viuen amics (governats, ensinistrats, enganyats i esperonats per enemics), es publiquen informes d'una criatura d'infantil, on es llegeix allò que es qualifica i es marca, de color verd groc i vermell, segons estima el/la mestre/a. Quan parla de les relacions de pati, la comunicació, hi anota que parla en castellà, i el gomet, ai las, és vermell.
.
Evidentment, tenim guerra. Els marginem, diuen. Els marquem amb el color vermell, l'estigma (noteu que encara els rojos són dolents?) (i posats a dir, com és que encara es corregeix de color roig? dolent, malament, equivocat)
.
Jo, mestra de fa anys i panys, puc certificar que,
.
-Si no posem mesures ràpides a la llengua d'ús, aviat els qui parlem català serem rara avis.
-Quan parlo amb els nens i nenes, em responen amb una barreja de català i castellà que m'espanta.
-Els he d'explicar el significat d'un munt de paraules que abans no havia ni de comentar. Hi ha coses molt quotidianes que les diuen en castellà catalanitzat.
-Escolant la mainada, la tendència cada vegada més majoritària és la de parlar castellà, i els nens d'aquí, fills de catalans, fan com hem fet durant molts anys, es donen per la pell i passen a la llengua castellana.
-Afegim la gran tolerància que tenim i el respecte que sempre hem mostrat als castellans, en el benentès que sabem les dues llengües (cosa que molts d'ells no) i sospesant, hem d'admetre que hem jugat a favor de l'altre, en camp contrari, vaja, així ens ho fan veure ara.
-Posem també damunt la taula un fet ben clar, el lleure a la televisió es consumeix bàsicament en castellà, que si "Patito Feo", que si "Bob Esponja" i més a partir de certa edat, quan trien les seves sèries preferides.
.Sigui el poema d'avui una metàfora, fora verí!
Arrambat al soc de l’arbre minvant
palpo l’escorça resseca menjada de fongs
-trista presència d’un passat que fou fèrtil-
m’assec a recer
defugint silencis còmplices de tanta maldat
mastego els mots de cants lliures que m’ofeguen
.
Minvat de vida, que no hi ha sava neta
-el verí de sentències de mort a la terra l’ha colpit-
es torça, ferit,
l’arbre de les paraules...
l’arbre de les paraules...
es sent una sorda remor
s’esberla la branca i trenca el silenci
i sagna, l’arbre sagna, després d’extirpar-se, valent
aquell tros enquistat d’ira i rancúnia
.
Passarà temps, sí, i vindrà la renaixença,
cremats i erts els botxins de la terra.
.
10 comentaris:
tant aviat sembla que anem endavant com que tornem a la prehistòria.
Jo perdo la paciència quan veig que els governants més antics de la història ja feien barbaritats. han passat molts anys i encara continuen igual, liant-la sempre que poden. realment hi ha remei? penso que no
Si no es parla és culpa nostra i de ningú més. I, sobretot, culpa d'una tolerància molt mal entesa, que confon el respecte amb el plegar-se a la voluntat de l'altre. Ja ens ho van dir, no més de cinquanta anys per desparèixer, i ningú s'ho va creure. Alguns, fins i tot catalans, ben feliços que en són, però. I la llengua no té, o no hauria de tenir, ideologia.
Em de preservar la llengua amb ungles i dents! i després diuen que el castellà....quina ràbia que em fa!
És per tantes coses que ens sentim estranys ... però mantindrem la nostra llengua estranya, el nostre idioma estrany, les nostres paraules estranyes. Defensarem la nostra "normalitat" és el que ens queda de moment.
Per 'llà dalt sempre estareu un poc millor que per ací baix...encara que això no és cap consol...hui estic molt cansada...
No desesperis Zel, és el nostre destí,haviat hi haurà un cop de timó, això és com Pennelope, teixir i desfer. és el nostre " sino ".
Estem fotuts, és cert, però no hem de defallir. Mai de la vida!
Malgrat tot crec que ens en sortirem, encara no estem vençuts perquè encara som vius. Mentre un de nosaltres encara parli aquesta llengua hi haurà esperança. Però cal que deixem d'intentar fer pedagogia amb aquella gent, i respondre sense contemplacions, amb educació, si, però dient les coses clares.
Ai la nostra llengua! és com un animal amenaçat! contínuament atacat!
M'ha fet gràcia això que has dit del color roig, però no hi estic d'acord: Color roig, CORRECCIÓ! quan era xica, senyalàvem les faltes en vermell i les corretgíem també amb vermell! Res d'estigma! Vermell de vida!
Malgrat tot, la notícia aquesta del crio que li han posat el gomet vermell per parlar castellà al pati, no sé fins a quin punt hi estic d'acord. Si estava al pati, lloc de descans i la llengua en que se sent còmode és el castellà no sé si jo ho hagués vist com una falta. Segurament no.
Publica un comentari a l'entrada