01 de maig 2011

el dret de picar de peus

Potser, el darrer que ens queda.


Tenim el dret de picar de peus, de cridar, d'indignar-nos, de protestar, de fer vagues... però la por, el pitjor dels enemics del pobre serf, la por a perdre el poc que queda d'aquest feble estat del no gaire res que queda, aquesta por que ens atenalla el cor, ens manté quiets i adormits.


Vaja, no a tots, és clar. Però si no hi ha ràpidament alguna cosa molt molt grossa, un boicot global a tots els alts poders, d'aquí no res, serem alguna cosa semblant als assalariats del Wall Market, un sou asiàtic, un horari asiàtic i una assegurança tipus EEUU.


Compte en estar malalt, no podràs estalviar-te que a partir de determinats dies t'acomiadin per absentisme laboral. Compte en fer-te mal a la feina, que la culpa serà de la teva deixadesa i la Seguretat social no ho cobrirà. I tal com anem, quan t'hagin d'operar el genoll, per exemple, ja no hi haurà res a fer.


Quin dia del... treball? No fóra més adient dir-li dia de la misèria?

6 comentaris:

Gabriel ha dit...

Tens raó...el dret de picar de peus sembla l'únic dret que ens queda però ni aquest dret sembla que aprofitem. Avui els sindicats es queixaven dels pocs aturats que havien sortit al carrer.
En el post que avui he escrit en parlo. I em pregunto si tot plegat és perquè falta també una mica d'il·lusió i esperança. Sense esperança malament anem.
Que no ens treguin el somriure (tot i que a vegades costa somriure) i l'esperança. (tot i que a vegades costa creure en el futur)
Una salutació

Magda ha dit...

De vegades em sembla que tot plegat no és veritat, que només estic vivint un conte de por. Hi ha certes coses que des dels setantes sabent (sabiem) que mai dels mais no podien tornar a ser.

Llavors em desperto i. De veres no tinc ni idea de què haig de fer. He arribat al punt de tenir "només" por. I això em fa por

Gregori Samsa ha dit...

Ara t'escolto, germana
i els veritables miserables que paguin amb la seva llibertat

salut i peles

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Zel, penso que el canvi no està arribant a causa de la conscienciació sinó davant dels fets consumats. El vaixell s'enfonsa, però només quan tinguem l'aigua al coll ens prendrem seriosament les sirenes d'alarma. Ni tan sols sembla servir veure com altra gent, com altres països, es van ofegant en una crisi que és per sempre. Em temo, per tant, que veurem canvis dràstics de forma imminent.
No crec que la revolució sigui possible, crec que és inevitable. El capitalisme ja estaria enfonsat si els treballadors i les administracions públiques no els haguessin socorregut. Però tot i així, no és possible créixer de forma infinita en un planeta finit. Però tothom ha reaccionat com si aquesta crisi només fos un cop de mar que ha escombrat la coberta.
No crec que encara que els sindicats i els governs socialistes venguin la seva ànima al diable, per viure la il•lusió del capitalisme uns anys més, el sistema tingui remei. L'únic que estem fent és construir per als nostres botxins els seus bots salvavides hi ha més ho fem de manera "altruista".

Des del meu punt de vista, ja no estem enfrontats al dilema de com repartir la riquesa, sinó en el dilema de com repartir la responsabilitat en el seu esgotament i espremut, a part de com repartir les pèrdues. No en va la nova forma de capitalisme exigeix privatitzar guanys i socialitzar pèrdues, el que al marge de ser una cosa absolutament injust i manipulador, implica un fracàs d'un model econòmic que en última instància dedica els seus últims i desesperats esforços a salvar als que han provocat l'enfonsament i "socialitzar" desgràcies i responsabilitats.

Ho He fet molt llarg, ho sento molt, però a vegades crec que fa falta.
Un fort petó.

Josep ha dit...

Perdó.El comentari eliminat he estat jo sense adonar-me.