Ja fa molts dies que aquest petit article sortia al diari. Un “zero” a l’hora de parlar, comunicar, expressar idees.
Em fa gràcia l’absurda conclusió, i més seguint el camí absurd del desenvolupament del treball de la llengua a les primeres etapes de l’ensenyament, a totes, i en el seu grau més extrem, a la Secundària Obligatòria.
Anem a pams. A pocs mestres els agrada que els seus alumnes parlin. Pocs mestres saben (segur que no ens n’han ensenyat), saben deia, reconduir les converses dels inicis d’una classe canalitzant allò de què parlen els alumnes i els porten dignament dirigits cap a una adequada exposició de les idees i discusions que tenen de manera espontània. Pocs mestres accepten que els alumnes parlin. Menteixo, molts mestres entenen que parlar a classe és respondre preguntes unidireccionals i adreçades a un fi únic, explicar “el tema, la lliçó” Un gran nombre de mestres asseguren que hi ha temes de classe i temes de “fora de classe”, com si vida i escola fossin dos móns a part.
Molt pocs mestres accepten que a la classe hi hagi intercanvi d’opinions, i tallen en sec una conversa quan els sembla que la cosa surt del camí que nosaltres, els adults ens hem marcat. Cal seguir els camins i respondre segons unes idees prefixades.
Molts mestres es sorprenen quan senten els seus alumnes parlar en àmbits extraescolars.
Molts mestres es preocupen poques vegades d’ensenyar, ajudar i donar tranquil·litat els seus alumnes per tal que comencin a argumentar, defensar les pròpies idees i trobar alternatives o punts de contacte entre maneres de veure i pensar diferents.
Molts mestres no coneixen el veritable jo, la persona que hi ha darrera el nen acadèmic, escolar. Mentre l’escola segueixi sent un entorn reproductor de conductes i pensaments desitjables i políticament, socialment correctes, sense discrepar, sense mostrar signes de veritable autonomia en l’expressió i el pensament crític, no anirem mai endavant.
I, després, els demanen que siguin emprenedors, després d’haver tallat moltes ales, però moltes, durant com a mínim, 13 anys de vida escolar encotillada. Desitjaria que sabéssim ser l’excepció.
Em fa gràcia l’absurda conclusió, i més seguint el camí absurd del desenvolupament del treball de la llengua a les primeres etapes de l’ensenyament, a totes, i en el seu grau més extrem, a la Secundària Obligatòria.
Anem a pams. A pocs mestres els agrada que els seus alumnes parlin. Pocs mestres saben (segur que no ens n’han ensenyat), saben deia, reconduir les converses dels inicis d’una classe canalitzant allò de què parlen els alumnes i els porten dignament dirigits cap a una adequada exposició de les idees i discusions que tenen de manera espontània. Pocs mestres accepten que els alumnes parlin. Menteixo, molts mestres entenen que parlar a classe és respondre preguntes unidireccionals i adreçades a un fi únic, explicar “el tema, la lliçó” Un gran nombre de mestres asseguren que hi ha temes de classe i temes de “fora de classe”, com si vida i escola fossin dos móns a part.
Molt pocs mestres accepten que a la classe hi hagi intercanvi d’opinions, i tallen en sec una conversa quan els sembla que la cosa surt del camí que nosaltres, els adults ens hem marcat. Cal seguir els camins i respondre segons unes idees prefixades.
Molts mestres es sorprenen quan senten els seus alumnes parlar en àmbits extraescolars.
Molts mestres es preocupen poques vegades d’ensenyar, ajudar i donar tranquil·litat els seus alumnes per tal que comencin a argumentar, defensar les pròpies idees i trobar alternatives o punts de contacte entre maneres de veure i pensar diferents.
Molts mestres no coneixen el veritable jo, la persona que hi ha darrera el nen acadèmic, escolar. Mentre l’escola segueixi sent un entorn reproductor de conductes i pensaments desitjables i políticament, socialment correctes, sense discrepar, sense mostrar signes de veritable autonomia en l’expressió i el pensament crític, no anirem mai endavant.
I, després, els demanen que siguin emprenedors, després d’haver tallat moltes ales, però moltes, durant com a mínim, 13 anys de vida escolar encotillada. Desitjaria que sabéssim ser l’excepció.
2 comentaris:
La tutora del meu noi m'ho deia dimarts en una entrevista amb ella.... procuro escoltar, no sols el que interessa per assignatura, també què els interessa a ells...
Ho vaig trobar magnífic.
Zel hi estic d'acord amb el contingut del teu escrit....i mira crec que farien molt bé de desfer-se de la Rigau i que hi posin la Zel tu ho faries molt molt millor!
Publica un comentari a l'entrada