El meu primer dia

Al complir els sis anys d'edat, la meua germana gran va començar les seues visites diàries, de dilluns a divendres, matí i vesprada, al cole. No havien passat un parell de setmanes, o menys, que la mare va decidir dur-me també a mi, perquè sense la "nena" a casa, a qui caram podia fer-li jo la punyeta quan m'atipava d'avorrir-me tot sol? Doncs a la mare, efectivament. Au, cap al cole. Tenia només quatre anys acabats de complir a primers de setembre, una cartera de plàstic amb cremallera, nova de trinca, i un plumier espatarrant de dos pisos. El no va més dels plumiers. Recorde com si fos ara aquell dia. Us ho jure. No m'invente gens del que vaig a contar-vos. M'ha quedat ben gravat. El col·legi era un xalet com un plumier, planta baixa i primer pis amb jardí al carrer, patí interior amb llimoner -i aquí acaba tot el que de machadià tenia- on fèiem el recreo, i habitacions reconvertides en aules -en aquell temps els hi dèiem classes, no aules-. Els excusats de cada planta complien la doble funció d'alleugeridors de fluïts i cambra dels càstigs. Mentre que la classe era zona de càstigs indiscriminada i on de tant en tant, i aclaparats per la por, alguns deixaven anar els seus fluïts per l'angoixa a dir-ho o a pixar a la cambra dels horrors.

Entre pel jardí i en arribar a la porta del cole la traspasse amb un més que preparat per la mare: Buenos días, doña Carmen -que era la mestra ama de l'escola- modificat d'última hora per un Hola, doña Carmen, per mi mateix. La doña em fa Stop amb la mà dreta. Así, no se entra al colegio. Sal, y cuando vayas a… Però jo, que me'n recorde de sobte del que m'havia dit la mare -que és al jardí- ja havia eixit i tornat a entrar dient-li: Buenos días, doña Carmen. Però, per segona vegada, la doña fa de guàrdia urbà -teníem un llibre que es deia Manual de Urbanidad-, Stop amb la dreta. I em llig la cartilla de pe a pa. Torne a eixir. Ara sí que és la bona: Ave María Santísima… Que és el que jo sentia a les iaies del carrer invocar quan s'escampava pel barri algun flagrant atemptat a la moral pública o privada, que en aquell temps era una mateixa cosa. Però doña Carmen Urbano em torna a fer l'Stop, sempre amb la mà dreta. Em repeteix el santo y seña i em fa que li ho repetisca a l'orella, afegint-hi un xicotet recargolament dolorós de la meua orella esquerra. Torne a eixir amb el pàmpol com una tomata. I entre per quarta vegada: Ave María Purísima. I ella em contesta, amb una ganyota de "lo que nos espera": Sin pecado concebida… I vaig pensar que si tant costava entrar, l'eixida podia ser un daltabaix inenarrable.


Em fica a la classe de la meua germana, per evitar-me la sensació d'estranyesa, quin detall. Però no ens seiem a la mateixa taula. I comence a xarrar pels colzes. Però em diuen que d'això de parlar ni mut. M'avorrisc. Dia "d" del començament del meu avorriment etern al col·legi, l'acadèmia, l'institut, facultat i el que fos que donaren classes. I també s'enceta la meua personal cursa de llargues llistes centenàries de "deures" intitulats No hablaré en clase. Amb la variant: No hablaré más en clase. Que al capdavall, i donades les sistemàtiques restriccions de corrent elèctrica que sofríem, me'ls acabava la mare. Què hi farem? Com que no puc més de desfici, comence a tirar pilotetes de paper o de goma als que estan al meu costat, i torne a parlar-les. I arriba un altre descobriment: el càstig verinós. Perquè jo era més bé dòcil i amb un bufit de la mare en tenia prou. Te quedas sin plumier… I esclate. Com es pot ser tan cruel!!! El meu extraordinari plumier de dos pisos!!! I plore. Plore com si mai més de la vida hagués de tornar a veure el meu espatarrant plumier amb planta baixa i primer pis, com l'escola.

Visca el Quino!!