Ella

De vegades, llegeixo els seus escrits i penso "Beneita! que encara no has baixat de la figuera, encara no t'has adonat com funcionen les coses, a la teva edat?". Perquè ella és una dona idealista, molt idealista, tant, que fins i tot té un punt d'ingenuïtat que fa que fins i tot pateixis per ella, si mai no arriba a topar de cares a la realitat. La realitat d'una societat que sembla anar perdent els seus valors, una societat que no se sap cap on va, més enllà de veure destrucció diàriament. Perquè ella creu en uns ideals. Uns ideals humans, de les persones, sobretot les més menudes. Per això és mestra. Una mestra que ja m'hagués agradat de tenir. Una mestra admirable, que estima la seva feina, que aporta amb el seu esforç el seu gra de sorra per fer que una mainada empordanesa creixi sana en un món almenys una mica menys dolent. 

És una idealista de les que ja no en queden, desafortunadament. A la seva maduresa segueix tinguent els ideals que tenia quan era adolescent. I això és per treure's el barret. És molt fàcil ser idealista als 15 anys, sí, és molt fàcil ser inconformista a aquesta edat. Però ja no ho és tant quan entres de ple al món dels adults i veus el que hi ha. Per això, mentre tots hem anat caiguent com les mosques, aprenent a base de pals, ella no. I no pas perquè no m'hagi rebut de pals, que de ben segur que n'ha rebut. No conec la seva vida però estic segura que més d'una garrotada se n'ha endut. De fet, de tant en tant en algun escrit hi deixa entreveure una amargor, que fa que els qui la seguim li hàgim d'entonar el "ja t'ho dèiem!". Però ella és tossuda, i ja a l'escrit següent torna amb crit inconformista que fan que no deixem de llegir el seu un blog.

Un dia la vaig veure, a la festa major del seu poble. La vaig reconèixer per les fotografies que de tant en tant va penjant al blog. La vaig veure alegre, envoltada de la seva gent. No vaig gosar dir-li res, cosa que ara me'n penedeixo. Però bé, tot arribarà.

Quan vaig rebre la invitació per contribuir al seu blog, em vaig sentir una mica estranya. Jo, amb el meu blog farcit de queixes, molt més visceral i rondinaire. Ui, pensava, ja sap el que es fa, aquesta bona dona, deixant que entri a casa seu? I què hi dic? Però ves per on, m'ha sortit un post-dedicatòria. No m'agrada fer la pilota a ningú, no ho he escrit per lloar ( ni perquè em convidi a un toc a Can C.),  però crec que si algú es mereix els millors dels bons desitjos, aquesta persona és ella.

La propera vegada que et vegi, et prometo que et saludaré!

Una abraçada, amb molta tramuntana.

Iaiapunkarra