Hola zel no sé si sóc digne d’entrar a casa teva però...
T’estimo.
T’estimo fins
al moll de l’os.
I m’agrades
encara més
quan la tendresa
s’endureix...
I quan la teva
profunditat se’m
desfà a la boca.
La teva nuesa
diu menja’m,
i et menjo...
Ets irrepetible.
Tu i jo sols,
no ens calen
espectadors.
En una entrega
mútua gaudim
com mai.
Se’n acaba l’amor
quan arribem a l’os...
Et fas breu i
l’entrega és tan
passatgera...
T’enyoro
i t’enyoraré.
Ai... Jabugo!,
m’has deixat
la metàfora
a la boca...
onatge
3 comentaris:
hòstia, onatge, quina preciositat de metàfora, fa envermellir i tot!
Com sempre, les teves paraules són art! Gràcies, moltes gràcies!
I per cert, és un honor tenir-te a casa meva! Un honor!
Hola zel les gràcies a tu per conviadr-me a casa teva que per cert m'hi trobo la mar de bé...
Des del far una abraçada.
onatge
Publica un comentari a l'entrada