Hi ha dies ...

... que et demostren que no pas tot és per sempre, sortosament. I un d'aquests viaranys fora ruta és aquesta iniciativa de la Zel, o la Roser, com ella vulgui, que ens demostra nous camins per a bloguejar. La Zel és d'aquelles persones amb les que estic convençuda que encetaríem la conversa de sobretaula fins a caure borratxes -i afòniques- sota la taula, cap al vespre, després d'haver girat el món com una mitja, per veure si això té alguna solució.

Evidentment que no l'arreglaríem, però si més no una servidora, se n'aniria fent tentines ben convençuda d'haver participat del món d'algú increïble, d'haver crescut, d'haver adquirit nous punts de vista per tal d'aconseguir nous matisos pel pensament propi. I és que, algú em pot dir què hi ha millor que la humanitat per als humans? Si, la Zel es queixa sovint, però no dubto, en cap instant, de la seva fe indestructible en què hi pot haver una sortida, sempre hi és.

Només ens cal veure l'amor que hi posa en cada generació que apareix a la seva vida, la ràbia que ens encomana al davant de tantes iniquitats que veiem cometre al nostre davant, el dret i el revès de tot allò que ens pertany, i com ens sacseja les consciències veure-la enrabiada o, per què no, feliç amb l'interès d'una criatura al davant d'un musclo.

Ara que hi penso, la Zel ens havia dit que no es tractava de fer-ne un panegíric, però també ha dit que podíem fer el que vulguéssim oi? Doncs això, que jo he fet el que m'ha donat la gana. Per les copes -ni que siguin virtuals- al voltant d'una taula -blog- amb una bona conversadora! Salut, Zel i que en siguin molts més! I moltes, moltíssimes gràcies.