L'avisador

No sóc gaire aficionat a l'esport de competició, ja ho he dit en altres llocs. Les curses ciclistes de la tele m'agraden per les bicis, els que pedalegen i els paisatges. Per tant, és molt difícil que m'empasse un partit de futbol sencer, siga qui siga l'equip que jugue. Les meues simpaties futbolístiques les comparteixen, a parts quasi iguals, el Llevant U.D. -equip força relacionat amb els barris del Marítim i els Camins del Grau- i el Barça, amb qui coincidim en colors blaugranes, i amb més d'un jugador reconegut.

Bé, dit açò, he d'acceptar que quan el Barça s'enfronta al Madrid tenia el morbo de seguir l'esdeveniment per la tele. I dic tenia perquè, ai las!, des del tall d'emissions per TDT, només puc seguir-lo, el partit, o bé per la 1 de TVE o per C9. I les dues possibilitats em resulten insuportables. I com que el canal internacional de TV3, que veig gràcies a Canal+, no retransmet mai aquesta mena de justes polítiques amb baló, doncs s'acabà el morbo. Podria seguir-les per ràdio, però també Catalunya Radio es sintonitza amb molts problemes -gairebé solapada amb la freqüència de Radio 2-, i a més, si veure'ls jugar m'avorreix, imagineu-vos sentir-hi parlar de com juguen.

Però vet aquí, que des de no fa molt, diria que final de la lliga d'enguany, un avisador amb so de masclet -típic petard faller- va indicant-nos religiosament els gols que marca el Barça. Així, en sentir el tro agafe el comandament pose la 1 o la que siga, i vaig confirmant el resultat. Ahir, varen ser dos esclats. Ergo, dos gols del Barça. Desprès em vaig assabentar de l'empat. Però vaig pensar que, com si d'un temps de guerra es tractes, aquells dos trons enviàvem un missatge d'esperança, no estem sols, dut amb la mateixa eficiència que ho fan els coloms per damunt de les línies enemigues.