L'orfandat universal dels esclaus

Le vin sait revêtir le plus sordide bouge

D'un luxe miraculex

(Baudelaire, Le poison)

L'esclavatge, com el verí,

és ben tolerat en petites dosis.

Tot el problema resideix

en no descomptar-se,

en només afegir una goteta

de res a la següent presa.

És més, al verí rau l'addicció.

Fins al plaer de ser-ne víctimes.

De no sentir-se sotmesos.

Com és de curiós el cos.

Allò que el mata el domina,

allò que el consumeix, l'alimenta.

I no se n'adona del ben ensinistrat

que és en no creure que no és,

que podria no ser el que és,

si més no, com el que no és.

I gaudeix la certesa del verí

amb el deler d'un premi.

Fins i tot el demana

amb inconsciència suïcida.

Perquè el cos no sap

d'esclavatges ni orfandats,

només sent la incertesa i la por,

secundaris efectes

de tractament a tan llarg termini.

El verí, com el servatge, amics,

té els seus naturals amos.

És cosa nostra -no cal que ho diuen.

Paguen bons químics i executors.

Signen declaracions universals

dels drets dels esclaus.

Recolzen cartes magnes,

amb pares reconeguts.

Que tot paper es mulla,

si precisen desfogar-se,

amb la facilitat d'uns bolquers.

I amb la violència callada,

si és el cos qui es revela.

Amb la violència sorollosa,

si pensa el cos que pensa.

Amb la violència suïcida

del millor dels ERE coneguts:

l'orfandat universal dels esclaus,

odiant-se els uns als altres

i en peu de guerra.