Le vin sait revêtir le plus sordide bouge
D'un luxe miraculex
(Baudelaire, Le poison)
L'esclavatge, com el verí,
és ben tolerat en petites dosis.
Tot el problema resideix
en no descomptar-se,
en només afegir una goteta
de res a la següent presa.
És més, al verí rau l'addicció.
Fins al plaer de ser-ne víctimes.
De no sentir-se sotmesos.
Com és de curiós el cos.
Allò que el mata el domina,
allò que el consumeix, l'alimenta.
I no se n'adona del ben ensinistrat
que és en no creure que no és,
que podria no ser el que és,
si més no, com el que no és.
I gaudeix la certesa del verí
amb el deler d'un premi.
Fins i tot el demana
amb inconsciència suïcida.
Perquè el cos no sap
d'esclavatges ni orfandats,
només sent la incertesa i la por,
secundaris efectes
de tractament a tan llarg termini.
El verí, com el servatge, amics,
té els seus naturals amos.
És cosa nostra -no cal que ho diuen.
Paguen bons químics i executors.
Signen declaracions universals
dels drets dels esclaus.
Recolzen cartes magnes,
amb pares reconeguts.
Que tot paper es mulla,
si precisen desfogar-se,
amb la facilitat d'uns bolquers.
I amb la violència callada,
si és el cos qui es revela.
Amb la violència sorollosa,
si pensa el cos que pensa.
Amb la violència suïcida
del millor dels ERE coneguts:
l'orfandat universal dels esclaus,
odiant-se els uns als altres
i en peu de guerra.
1 comentari:
Hi ha teca per llegir, missatge per qui vulgui entendre, molt per interioritzar i de fons, el patiment garantit!
Publica un comentari a l'entrada