L’escala s’escurça. Cada dia que passa, cada mes, cada any, queden menys graons. Però és igual. Passada la portella, els darrers graons seran saborosos, suaus i ferms alhora, farcits de sensacions. I els fruirà, com si llepés el fons del plat de l’escudella que li feia la mare quan era petita.
Això és diu, per ella mateixa, sense obrir la boca. De moment el fanal li dóna aquella mena de llum que no es veu, però hi és, la sent i la sap...(llàstima que no es pugui gaudir d’aquesta llum vital als 25). Mira l’escala amb emoció.
Això és diu, per ella mateixa, sense obrir la boca. De moment el fanal li dóna aquella mena de llum que no es veu, però hi és, la sent i la sap...(llàstima que no es pugui gaudir d’aquesta llum vital als 25). Mira l’escala amb emoció.
Dalt de tot es veu una creu, senzilla, parany pels ulls. Certament la creu no és ben bé allà, és un xic més enrere, però ara mateix, mirant el futur a l’escala, la creu no l’espanta.
De petita, als estius al poble dels avis, la mainada es trobava a l’entrada del poble, a la creu de terme. Els escalonets arrodonits de la creu eren tota una declaració d’estatus. Més amunt, més important al grup. Alguna vegada no li deixaven ni un foradet a cap graó, i seia a terra. Un dia va aprendre a fer de vailetot, va llançar un grapat de sorra a la cara del fill d’en Claudi, el veí. Es va guanyar dues coses, enemics i respecte. Bé, i venjança, no oblida el dia que li van prendre les calces a la riera de Vilamorell, i va tornar a ca l’àvia amb vestit, però sense calces.
Allò també eren graons, és clar, però ara només són records esmunyedissos. Els de veritat van començar més tard. I ara es mira els darrers, un senyal? un miratge? un pressentiment? No, una certesa, lligada al viure és el morir. Però es pot fer ambdues coses aprenent del procés.
Sap que pensa massa, però ja no és a temps de canviar-ho això. Ha de servir per alguna cosa. Farà tanta companyia com pugui a les seva gent. Serà sempre al costat dels fills, a les dures i a les madures. Mimarà la mare com si els papers s’haguessin canviat. Abraçarà, petonejarà i escoltarà. Sortirà del seu petit foradet secret i mirarà d’estar a l’aguait i no fer cap disbarat que fereixi. Cadascun dels graons seran graons ben viscuts i ben pensats, ben assaborits i si convé, ben plorats, i segur que ben riguts. I el no deixar d’aprendre, per bandera.
De petita, als estius al poble dels avis, la mainada es trobava a l’entrada del poble, a la creu de terme. Els escalonets arrodonits de la creu eren tota una declaració d’estatus. Més amunt, més important al grup. Alguna vegada no li deixaven ni un foradet a cap graó, i seia a terra. Un dia va aprendre a fer de vailetot, va llançar un grapat de sorra a la cara del fill d’en Claudi, el veí. Es va guanyar dues coses, enemics i respecte. Bé, i venjança, no oblida el dia que li van prendre les calces a la riera de Vilamorell, i va tornar a ca l’àvia amb vestit, però sense calces.
Allò també eren graons, és clar, però ara només són records esmunyedissos. Els de veritat van començar més tard. I ara es mira els darrers, un senyal? un miratge? un pressentiment? No, una certesa, lligada al viure és el morir. Però es pot fer ambdues coses aprenent del procés.
Sap que pensa massa, però ja no és a temps de canviar-ho això. Ha de servir per alguna cosa. Farà tanta companyia com pugui a les seva gent. Serà sempre al costat dels fills, a les dures i a les madures. Mimarà la mare com si els papers s’haguessin canviat. Abraçarà, petonejarà i escoltarà. Sortirà del seu petit foradet secret i mirarà d’estar a l’aguait i no fer cap disbarat que fereixi. Cadascun dels graons seran graons ben viscuts i ben pensats, ben assaborits i si convé, ben plorats, i segur que ben riguts. I el no deixar d’aprendre, per bandera.
Una escala blanca per futur. Blanca, com la pau. Blanca.
2 comentaris:
Una molt bona metàfora, no sé pas, però, si m'agraden les escales, que signifiquen principi i final, potser és per això que m'agraden els deserts, infinits ...
I a mi, i els mars infinits, i els cels infinits...però les tenim i les vivim les escales, les pugem i hem d'aprendre a fer-ho bé, ja ens ho proposem, oi? (Això no vol dir que ens en sortim ;))))
Petonàs!
Publica un comentari a l'entrada