només s'aprèn a cops de sang?

Això sembla, llegeixo avui que l'ultradretà Partit del Progrés noruec s'ha enfonsat a les eleccions, passats dos mesos ja des de la massacre de l'illa d'Utoya.

Som així els humans, sembla que ens cal rebre molt, però molt i molt, i molt de prop per reaccionar, per posicionar-nos, per prendre nous rumbs.

Potser doncs, les sentències adverses, les vergonyoses mesures que els mandataris empren per contentar allò que els poders a l'ombra reclamen, ens serà d'alguna utilitat. I si arriba el moment que hi ha més aturats que treballadors? I si arriba el dia que no tinguem accés a la sanitat? I si arriba el dia que (com ara) 3 valguin més que milers de milers per assassinar una llengua?

Poc a poc, però ferms, arriben els extremismes que van renéixer un onze de setembre de fa 10 anys a nivell mundial. Només necessitaven un cop terrible i ben muntat per instal·lar la política de la por, encetar guerres i desviar el gruix de les despeses i encara més i més, a combatre reals o imaginaris enemics (que abans havien sigut amics).

Bé, aquí tenim el que ens mereixem, després de tant abaixar el cap. En general. Només amb la revolta global ens en podem sortir, independència i autogestió, i potser, només potser, veurem un foradet de la mida d'una agulla.

És que per molt respecte que em mereixi el senyor Pep Guardiola, som molts que ens aixequem al matí i anem a treballar,(quin goig) i ens esforcem, i vinga i som-hi, i normalment, som els qui rebem primer, tenim una nòmina (i sort) i ningú ens salva de ser carn de canó. És que no tenim els sous del jugadors, sr. Guardiola, ni el seu, segur. I amb tot el respecte, ni patrocinadors ni assegurances milionàries. Ni som banquers, ni burgesos de patrimoni incomptable. I n'estem farts.