Però igualment mai entendràs el què és anar comptant els anys
Esperant la solució, que s'emporti tanta por
Però tu mai viuràs com viuen els altres
Ni patiràs com pateix la gent normal
Mai entendràs el fracàs dels altres,
mai comprendràs com els somnis
se'ns van quedant en riure i beure, i anar tirant...
(i patint i plorant, i seguir lluitant,
tot i que les esperances s'esvaeixen
en un núvol de mercats,
irreals, fets per gent que no és normal,
que s'alcen i ens escanyen a nosaltres,
que només voldríem ser gent bona,
i viure normal, només normal...)
2 comentaris:
la sol·lució és no defallir i posar tot l'orgull del món per dibuixar un camí d'esperança. És cansat, però la feina la fan els cansats mantenint sempre enceses les flametes dels somnis.
No s'hi val decaure... cal mirar endavant i seguir, amb més o menys força, però seguir.
Publica un comentari a l'entrada