27 de març 2012

encara ens queda esperança...en els foranis!

Al super. Omplo la bossa reciclable. No m'hi cap tot. Darrera meu hi ha una família sudamericana.
-Necessito una bossa de plàstic, sisplau, pels congelats. Gràcies!
-Papi, esta senyora, habla catalán?
-...(el papa respon baixet, no el sento)
La nena em mira.
-Hablas catalán?
-Sí, bonica. Sóc catalana. És la meva llengua, saps? Si deixem de parlar-la, la perdrem.

El pare em mira, mira la nena i li diu:
-Dile que tu també eres catalana, cariño!
-Sí, jo també parlo català! Soy catalana!

Li he diu un adéu bonica amb una alegria...



(No en podrien aprendre els peninsulars d'aquesta bona actiud?)

6 comentaris:

sargantana ha dit...

no es tan complicat..oi?

dons no ho entenen !!

petons reina

El porquet ha dit...

Aquests detalls són els que em fan mantenir viva la flama de l'esperança.

Jordi Dorca ha dit...

Endavant!

Joan ha dit...

De vegades, les coses són tan simples que només els nens les entenen...

yraya ha dit...

A mi també em sorprenen els foranis i molt gratament.
Salut

Montse ha dit...

no en volen aprendre, els peninsulars. Poder, i tant que podrien!
pero no volen!