06 de juny 2012

parèntesi

Colònies. Som al bell mig de la muntanya, veiem Tossa des del darrer pis de l'antiga casa senyorial. Plou, fa fred, i mentre els nens fan nous descobriments sobre l'univers en un entorn fictici, una entra en el propi (univers) i es pregunta per tantes coses...com ara que coi fem aquí gastant diners de colònies quan, de fet, vivim en un entorn privilegiat que ens permey fer de la vida escolar una descoberta. Bé, això si un/a vol.


Però vaja, potser el curs vinent no ho podrem fer i ara ja hi som. Gaudim, doncs.


A la tarda, havent dinat la Sònia que no ha parat de tossir, vomita. Me l'enduc al llit, parlem i no para de tossir. Porta xarops de tota mena, però fa mala cara. No vol marxar. Miro de fer-li entendre que, potser, millor truco als pares i en parlem. S'adorm, però no para de tossir i la noto calentona. Truco i la vénen a buscar. Teòricament, pocs se n'adonen fins l'hora de sopar.


Hem quedat amb els pares que si de cas l'endemà està millor, sisplau la portin, ella ho vol, li fa il·lusió estar amb els companys.


L'endemà, després d'una nit típica de colònies (corregudes, pipins, tos, somnis espantadets i sort de l'estrella sota el coixí...) esmorzem i arriba la Sònia més contenta que un gínjol.


I ara ve el que m'ha quedat marcat al cor.


El meu "M", un d'aquells angelets amb ales diferents, el meu M, la nineta dels meus ulls en els bons i mals moments, la veu arribar. Ell té la síndrome d'Asperger, (per alguns és més autisme, ja sabeu com va), així que el que més coneix del món de l'escola és el terra, i la nostra lluita és treure'l de l'apatia i del seu univers. I diu ell,


-Sònia! Has tornaaaaaaaaaaaaaaaat! Que béééééééééé´! Et trobes millor?


Hi ha anat de dret, l'ha buscat, l'ha mirat als ulls, han rigut junts i han marxat a fer les activitats, tenint una conversa que no vull saber, mentre em cau una llagrimeta de bleda, veient com, potser per primera vegada i per pròpia iniciativa ha sortit a rebre i acollir una companya, no s'ha quedat apartat badant en la distància.


Motiu suficient i premi de les colònies d'enguany. Ho he anotat al quadern de "a bord". Visca!

13 comentaris:

gatot ha dit...

Ahir parlava amb la mare dels gatets de com d'absurd són algunes planificacions que es fan des de les escoles en el sentit que ara faran un crèdit de síntesi, a ESO que costa una pasta (i que estava previst des d'inici de curs), però que no es va preveure el cost d'un munt de sortides que han anat fent durant el curs... Trobo que l'escola va racionalitzar poc i els pares no vam estar alertes.

Un dels meus també és Asperger. El dia que vaig venir a la carnisseria amb ells, venia també amb una amiga. Els tres es van quedar fora. Després l'amiga -que no ho sabia- em va explicar que es va sentir rebutjada i incòmoda. Quan li vaig explicar, se'l va mirar diferent. No saber res del que passa, desconcerta als adults. Segurament el teu M se sent molt més entès per alguns dels i les que el miren a la seva alçada.

Una abraçada.

PS ha dit...

Felicitats Zel, quan passen coses boniques ens hem de felicitar tots.

un petó

Garbí24 ha dit...

aquestes coses ens remouen tot el nostre interior.....un bon record de les colonies

Carles Casanovas ha dit...

Es un gaudi ser mestra i una gran responsabilitat. M'agrada perquè disfrutes del teu ofici i el sens dins del teu cor.

Carme Rosanas ha dit...

Ostres, quin a il·lusió!!!

És un moment molt feliç quan un d'aquests angelets fa un primer pas tant important.

Felicitats, Zel!

Assumpta ha dit...

Ostres, noia!! :-)) T'emociona a tu i emociona a qui ho llegeix... Un instant així és un tresor!! :-))

El veí de dalt ha dit...

Guais! Emocionant!

Joana ha dit...

Per instants com aquests, i molts d'altres, has d'estar emocionada i gaudir del que fas...
Et feliciti.

novesflors ha dit...

Instants emotius que compensen de tant desencís que sura en l'aire actualment.

Oliva ha dit...

BONA FEINA XIQUETA¡¡¡¡.
JUGANT.

el paseante ha dit...

Trobo que no has arribat a gran cosa en aquesta vida. Ni ets directiva d'un gran banc, ni assesores una elèctrica, ni gestiones un fons d'inversió... Només et dediques a pujar nens petits. Així va el país amb gent com tu.

PD: Obviament, és ironia.

nimue ha dit...

juer, xiqueta, m'has fet plorar! arf! jo sóc una de les interines que la senyora Rigau envia al carrer, saps? Els meus alumnes també tenen ales diferents i l'any que ve no tindran ningú que estigui per ells perquè els profes de diversitat som prescindibles. Així que jo em quedaré sense nens, ells es quedaran sense profe. I després de tants anys deixant-m'hi la pell (com el 99% dels profes i mestres) em perdré aquestes coses tan maques com l'ha que has explicat avui... xé, quina plorera... Disfruta de les criatures tot el que puguis!!!!

Joana ha dit...

En comptes de "felicitats petites" a l'etiqueta hi hauria d'haver un Cum Laude per la senyoreta.
Sort n'hi ha de mestres com tu pels homes i dones del demà.